SANTI VILA, L'ALCALDE GUAI DE FIGUERES

Em pregunto quina pot ser la raó per boicotejar la celebració d'un títol esportiu. Figueres, diumenge 4 de maig de 2008, 11 de la nit: el Madrid acaba de guanyar la seva darrera lliga, i els seus feliços seguidors figuerencs, salten al carrer a celebrar-ho. I ves per on, els carrers d'accés a la Rambla i a la font lluminosa, punts neuràlgics de celebracions esportives dels aficionats de qualsevol club, estan tallats al pas dels conductors. Amb aquesta mesura, molt ben pensada, sens dubte, vist el desplegament de municipals vorejant el centre de la vila, s'aconsegueix putejar la celebració d'una nombrosa representació d'aficionats blancs. 29 de juny de 2008, a la mateixa hora més o menys: Espanya es converteix en campiona d'Europa després de 44 anys, i a Figueres es torna a activar tan maquiavèl·lica estratègia. Hom pot pensar que la celebració estava permesa i era totalment lliure; l'únic que no es permetia era passar amb el cotxe, i evitar els molestos clàxons. És la celebració d'una ciutat que no vol grans sorolls que molestin als veïns del centre, una ciutat que d'aquesta curiosa manera vol mirar al futur -diuen els seus dirigents- i a la modernitat. Sí, és el camí de la nova Figueres moderna, capital de la cultura catalana. Quins collons! Això sí, moderna sí que ho és, per què les seves gents han demostrat no ser ni homòfobes, ni tenir cap mena de prejudici contra els retardats mentals. Que el convergent Santi Vila sigui el seu alcalde així ho demostra.

Josep Marià Sayol i Gutiérrez

Santi Vila, alcalde de Figueres per CIU. El color de la seva americana obvia qualsevol comentari.

ÍÑIGO URKULLU, EL CHORRAS

Es así de triste, pero da más alegrías la mierda del fútbol que los putos políticos. Panem et circenses, pero sin el panem, porque los inútiles de los políticos ya no son ni capaces de asegurarnos eso. ¡Menuda raza de mierda! Y es que cuando hablan sólo dicen tonterías, como el Urkullu ese, el presidente nazi del PNV (que se puede esperar de un partido en el que se dice que los vascos mezclados con sangre no vasca son vascos de segunda; palabras identicas se encuentran en el Mein Kampf). Primero dice que prefiere que gane Rusia a España en la Eurocopa, con dos cojones, como debe ser. Y está en su derecho. Pero luego -y ahí está el error- cuando los medios le atosigan un poquito con ese comentario, dice que se han malinterpretado sus palabras, y que nos dejemos de “chorradas”. ¡Desde luego que es una chorrada! Lo que no es una chorrada es que las gentes de su estimado País Vasco vivan como en Uganda desde hace más de treinta años, y a pesar de la democracia: en el más pleno terror y sin un ápice de libertad. Eso sí que no es una chorrada, eso es una cosa muy seria. Porque cuando cayó la dictadura, en este país se intentó empezar de cero, y los nacionalistas vascos (basta con coger los libros de historia o revisar las hemerotecas) en vez de trabajar haciendo política de verdad, seria e inteligente, y hacer fuerza con todas las opciones políticas del momento para acabar con ETA, y allanar así el camino para que en un futuro el País Vasco pudiera luchar por la independencia -si de verdad es lo que quería- se conformaron con especular y especular, y hacer demagogia bajo el auspicio de un nacionalismo inocuo y de bajo perfil fundado a principios del siglo XX por un fumador compulsivo de opio como era Sabino Arana. Al PNV siempre le ha ido bien la existencia de ETA (Arzalluz fue uno de sus fundadores, pero eso cualquiera con un mínimo de cultura lo sabe) la ha usado como “lógica consecuencia de vivir bajo la opresión del estado español”. Deberían dejar hacer un referéndum de autodeterminación libremente a todas aquellas comunidades nacionalistas que lo pidieran, pero en el fondo ni PNV ni ERC ni BNG lo quieren, porque ya les está bien vivir como mártires políticos (de ahí sacan su rédito electoral). Saben que en las urnas se extinguiría su discurso, y se les acabaría el chollo. ¡Y eso no son chorradas!

Josep Marià Sayol i Gutiérrez

Íñigo Urkullu, presidente del PNV, diciéndole a sus votantes lo que le metió a Arzalluz por el culo para hacerse con la presidencia del partido.

JUAN TARDÁ, EL CAGÓN

Comenta el político baboso ese, el Juan Tardá de ERC, que no "dice" quien quiere que gane la semifinal Rusia-España de la Eurocopa 2008, porque sinó los españoles se molestarian... ¡Qué considerado! ¡Y qué falta de hombría para decir las cosas bien claritas! Jode más esta insulsa ironía, acompañada de esa particular sonrisilla Goebbels que gasta el mendas, que decir las cosas tal y como son, tal y como se sienten. ¡Con dos cojones! A mí, por ejemplo, me merecería mucho más respeto. Pero como no es el caso, siempre que me encuentro ante semejantes muestras de cobardía y desfachatez nacionalista, no dudo en congratularme en voz alta de que Cataluña se pudra entre partidos amistosos de mierda, y no pueda jugar en competición oficial NUNCA. Para huevos los míos. Y no pasa nada, señor Tardá, porque las opiniones son como los culos. Y es que hijo de puta hay que decirlo más...

Josep Marià Sayol i Gutiérrez

Imagen de Juan Tardá viendo con emoción el último partido de la selección catalana, el nuevamente amistoso Catalunya-Argentina.

LOSANTOS, VÍCTIMA D'UN DESGRACIAT ACCIDENT

Normalment quan esmorzo engego la ràdio o la tele, depèn del dia, i sempre una emissora qualsevol, gairebé a l’atzar, per veure qui la diu més grossa. Si una cosa he après a la vida, i més en la meva professió, és que l’única manera que hi ha de no caure en el fanatisme i la ignorància, és escoltar i mirar, d’aquí i d’allà, per poder discernir i reflexionar lliurement i independentment. No necessito que cap periodista fill de la seva mare, orienti el meu pensament. Per desgràcia corren mals temps pel periodisme de carrer, el responsable, el que diu, planteja i reflexiona. Ara s’estila el periodisme de partit, el d’acusació, el de sensacionalisme i manipulació, el corporatiu del grup de comunicació. Que en Jiménez Losantos un dia va caure del llit i es va amorrar a l’orinal ple d’orins pudents, i que arran d’aquest malaurat accident, en el que algunes gotes d’aquests pixums putrefactes van aconseguir arribar -via nasal- al seu cervell, se li van atrofiar irreversiblement les tres úniques neurones que tenia de naixement, és una cosa que tothom, qui més qui menys, podia arribar a imaginar-se. D’alguna manera s’havia de poder justificar tant de retard mental. Però, quina és l’excusa dels altres?

Josep Marià Sayol i Gutiérrez

Jiménez Losantos en una emotiva fotografia feta el dia abans del seu malaurat accident. En la imatge, el simpàtic homenet, saluda d'aquesta manera tan ocorrent a Josep Cuní, Iñaki Gabilondo, Albert Om, Luis del Olmo, Carles Francino, Antoni Bassas, i Gemma Nierga, companys seus en el congrés de periodistes "Cridar o parlar, la qüestió és manipular".

Em cago en Dalí (i en Pep Ventura)

Doncs si. I no me n'avergonyeixo. Sóc de Fortià, però em dol passejar pels carrers de Figueres i veure com les autoritats locals han decidit batejar aquestes precioses artèries urbanes amb noms d'individus que potser fa 80 anys eren coneguts o adients per adornar-les amb el seu nom, però que ara no coneix ni Cristo. Que això ho fessin al segle XX, es pot entendre. Els governants que va tenir la capital de l'Alt Empordà llavors eren imbècils o burgesos. O les dues coses. Però que al segle 21 (els números romans ja es poden enviar a prendre pel cul) encara desprestigiïn aquests meravellosos passatges amb nom d'éssers desconeguts per la majoria de mortals que els recorren, és una infàmia que merexeria el pitjor dels càstigs maies. Anem a posar alguns exemples: Joan Tutau. Qui collons és aquest tio? Efectivament, no el coneix ni sa mare. Doncs les sigles d'aquest bon home coronen des de fa pocs mesos els rètols d'un carrer i d'una plaça. Molt bé.
Anem més enrere. Avinguda Salvador Dalí. D'acord, a aquest el coneix tot Deu, i qui no el conegui, que s'ho faci mirar. Però... vosaltres creieu que és seriós canviar el nom de la Ronda Barcelona de tota la vida per rebatejar-la amb el nom d'Avinguda Salvador Dalí?
Bé, són aquests dos exemples ben distants, un des de l'anonimat, l'altre des de la celebritat, que demostren que no cal estar bé del cap per ser alcalde.
I la Plaça Pep Ventura?? Com es va poder posar a aquesta plaça el nom d'un borratxo i putero amant dels garitos de mala mort que enmig d'una ressaca es va cardar a ballar al bell mig de la Rambla tocant el clarinet?
En fi, amb humilitat, i amb tota la modèstia que em caracteritza, crec que hi ha personalitats amb més prestigi per denominar aquests carrers i calçades que de ben segur tant s'estimen els figuerencs. Per exemple:
Carrer de Fox Mulder, Avinguda Hulk Hogan, Passeig d'Annibal Smith, Ronda Michael Night, Jardins de Charles Bronson i Cementiri Harry Callahan.

Aquests si que són prohoms que han inspirat les generacions que avui han de manar les regnes del nostre país. S'hauria de tornar a permetre construir a primera línia de costa de tots els pobles de l'Empordà només per poder batejar els nous carrers amb els noms d'aquests homes insígnies.
Les dones també hi tenen cabuda, només faltaria: ja m'imagino una sinuosa Gran Via Pamela Anderson travessant el bell mig de l'Olivar Gran.
.

Ruffus Moriarty II

Un jove figuerenc, pertanyent a les noves generacions

que un dia comandaran la ciutat,

inspirat per la figura del poeta Hulk Hogan.

HOLA, EM DIC ALBERT OM I SÓC GILIPOLLES

Aquest hauria de ser, sense cap mena de dubte, el títol que hauria de tenir el programa que presenta aquest paio a les sobretaules de TV3, i no "El Club". El fet que no tingui ni puta gràcia, que es cregui el tiu més interessant del món (l’altre dia vaig veure un documental de la 2 sobre l’aparellament dels lleons marins, i qualsevol d’aquelles foques greixoses tenia més sexappple que aquest subnormal), i que menyspreï i se’n foti sistemàticament de tot lo que no s’ajusta al seu pensament únic catalanista, potser hi té alguna cosa a veure, ho reconec. Però és que a part de tot això, em cau malament i ja està; no puc fer-hi res. Com deia aquella mítica cançó de “La hora Chanante” (allò si que era un espai d’humor intel·ligent, amb guions ben pensats, hilarants, propis de ments “brillants” de veritat), “hijo de puta hay que decirlo más”. I no calen més raons. Simplement per què em rota dels ous. I no per ser un embaucador de merda (a cada programa hi han més falsedats i manipulacions sociopolítiques que a un informatiu de l’Urdaci); per tenir aquesta cara de menja-coixins repugnant (s’hauria de tenir en compte que a aquestes hores hi ha nens mirant la tele); per envoltar-se d’uns col·laboradors més border line que ell (el problema que té l’Oscar Nebreda amb l’alcohol és, més que evident, escandalós), o per preconitzar l’anti-espanyolisme des del catalanisme més vomitiu, i a través d’una televisió pública! I després parlem d’en Losantos i la Cope! Quins collons...

Josep Marià Sayol i Gutiérrez

Fins i tot quan caga, Albert Om no pot deixar de posar aquesta puta cara de "¡Porque yo lo valgo!"

URDACIMANIA A TV3

El darrer cap de setmana el vaig passar a Darnius. Tinc una colla d’amics barroers anti-Maçart, amb els qui ens reunim sovint per compartir cacera, embotits, i pets. Dilluns al matí, vam voler anar a esmorzar a Le Pertús, a Cal Robespierre, a degustar els seus coneguts caps de porc farcits. Passant per la frontera vaig veure una cosa que feia temps que no veia; una mostra de captura de la realitat veraç de la nostra, de TV3. Per profans en el tema, cal dir abans que a les duanes de l’estat només hi tenen competència la policia nacional i la guàrdia civil. En el cas concret de Catalunya, només quant aquestes forces ho requereixen, els mossos han d’anar a fer de suport. Doncs bé, fent cua a la Jonquera, per passar a Le Pertús vam veure els aldarulls que tenien muntats els camioners en vaga, un gremi tant despreciable com necessari, per desgràcia. De sobte, entre els policies nacionals allà establerts que controlaven sobradament la situació, va fer acte de presència una patrulla dels mossos d’esquadra. Els policies nacionals van mirar-se entre ells amb cara de “¿qué coño hacen estos subnormales de mierda aquí?”. Els mossos van sortir del cotxe i es van posar a mirar el panorama. Gairebé a l’acte, una furgoneta de TV3 arribava al lloc dels fets, i del seu interior sortien un càmera i una redactora, que després de gravar i parlar només amb ells, perfectament enquadrats, tot s’ha de dir, en un pla on es veia un fons ple d’aldarulls i disputes entre camioners, i sense cap altre força de l’ordre a la vista, tancaven la paradeta i fotien el camp d’allà. Gairebé al mateix temps, els mossos feien el mateix. Per què dissimular? La darrera vegada que vaig veure idèntica captura de realitat “made in TV3”, va ser amb l’enfonsament del barri del Carmel, a Barcelona. Els policies nacionals van vigilar i protegir la zona durant dies, i els honors d’aquests desagraïts treballs van ser pels mossos, mercès de TV3. Política ultra-nacionalista? En tot cas, flac favor el que li fan als mossos, i a la seva insalvable imatge. Veritat o veracitat? Com deia no sé qui, “la verdad está ahí fuera”.

Josep Marià Sayol i Gutiérrez

L'estil Urdaci ha fet escola en molts mitjans, sobretots en aquells venuts com a objectius i independents.

IAEDEN: El déu que els va parir

No tinc per costum referir-me a persones amb un comportament vital tendent a l'oligofrenisme, bàsicament perquè hom acaba arribant a la conclusió de que Déu, si realment ha existit mai, no s'ha caracteritzat per atorgar a tothom el mateix nombre de neurones. Aquest seria el cas, només per posar un exemple qualsevol, de'n Lluís Benejam. Aquest individu, posem per cas, reuneix totes les qualitats per demostrar que, el dia que va nèixer, o Déu es va quedar a casa borratxo després de patir una sobredosi de gintònics, o bé les fàbriques de neurones s'havien quedat sense stock. Això sí, se li ha de reconèixer el valor que té ser tonto del cul i, malgrat això, aconseguir ensarronar quatre indigents de merda perquè es passin a la suposada causa ecologista que defensa aquest ésser inmund.
Els tentacles d'aquest assaltamarges s'estenen més enllà del que es pot pensar. Protegit per una horda d'orcs infectes (els MAULETS) no té cap problema per espoliar les arques de l'Ajuntament de Figueres en base a la suposada activitat d'interès social que té la merda d'entitat que representa: IAEDEN (Imbècils Aturats En Defensa del meu Nardo) i Salvem l'Empordà.
Al cul m'hi pixo. Vaja merda la IAEDEN. Ni un euro els donava jo. I si aquesta gent ha de salvar l'Empordà, anem arreglats. Quin servei fan a la ciutat?
No se n'adona l'alcalde que està donant diners i sostre a quatre palanganes comandats pel retardat mental que està al centre d'aquesta imatge amb els pantalons abaixats?
(Si voleu apreciar amb més detall la cara de cangur tullit que té aquest individu, cliqueu al següent link):
http://www.diaridegirona.cat/servicios/lupa/lupa.jsp?pIdFoto=666502&pRef=2981_20_250880__ELECCIONS

O és que a l'alcalde ja li mola anar pels carrers de Figueres amb els pantalons abaixats en solidaritat amb aquesta rata?

.

Ruffus Moriarty II

Expert en bellesa femenina

Doncs si, tinc el costum de mirar dones quan surto al carrer.

És una cosa instintiva, instructiva, em surt de dins, em sento com en Batman analitzant en mil·lèssimes de segon tots els punts febles dels seus enemics abans de decidir quina articulació els parteix per tal de crujir-los i eliminar-los emprant el mínim esforç possible.

Certament hi ha dones que ni tan sols em digno a mirar. Perdria el temps, salta a la vista que són infames. Quan se t'acosten tens la sensació de que estàs al bar i acabes de demanar una tapa de callos.

No, no. Les dones que examino amb la mirada han de tenir algun punt que em permetin perdre el temps buscant imperfeccions, assimetries. I no les miro com a objecte de desig. A mi això no m'interessa, no pas. De moment no n'he trobat cap de perfecta. Això sí, l'altre dia en vaig veure una d'interessant.

Va ser al carrer Sant Josep de Figueres. Tenia uns cabells daurats preciosos, però de veritat, nòrdics, no pas aquella merda de metxes que ara porten totes les nenes. Els seus ulls eren castanys, i semblàven mel fresca del Pirineu. Caminava amb feminitat, però no pas com una puta, com aquelles ties que malgrat tenir les cuixes plenes de cartutxeres porten talons i mouen el cul com unes truges. Tenia unes cames llargues, però compensades, i axò que no era gaire alta. 1'75 com a molt. Estava a punt de veure el seu somriure, mentre una música de violins imaginària embolcallava aquell moment. Estava frisós de contemplar els seus llavis estirant-se per mostrar-me la lluentor de les seves dents de neu quan... de sobte, un esgarip horrible em va fer mirar cap a dalt d'un balcó. Després de assaborir tanta bellesa, aquella imatge bizarra em va colpir com si m'acabessin de clavar una patada als ous amb un esclop de fusta de roure.

Era una mena d'èsser horripilant amb ulleres que, acompanyat d'un gropuscle de hippies fastigosos, cridava com una berra ferida mentre brandava una bandera amb una inscripció: No al pla director de l'Empordà. Quan vaig aconseguir recuperar-me d'aquella demoniaca visió i vaig baixar la mirada buscant aquelles cames inacabables, tot just vaig poder veure com giraven la cantonada. Ja no la vaig veure mai més. Fills de la grandíssima puta. He fet unes investigacions: en Benejam i la seva troupe de merda, Maulets i demés porqueria.

Des d'aquell dia m'he proposat acabar amb aquests desgraciats. No m'importa el temps que trigui. Esperaré pacientment el meu moment. I quan arribi, que no pateixin. No em veuran venir.

Seré com en Batman.

.

Ruffus Moriarty II