Joaquim Bech de Careda

A Repartint Justícia sempre hem tractat de buscar la veritat absoluta, mai des de la imposició, sempre des del convenciment. Sí, el blog és una mica subversiu, però penseu que he estat educat en la més fèrria praxis anglosaxona. Per tant, deixeu que us conti una rondalla que il·lustra, com poques històries, el nostre tarannà incissiu a la par que erudit. Hi havia una vegada una mena de mico filós que per comunicar-se bramava com una truja garrotxina en època de zel. Imagineu-vos un munt de consonants àtones sonant a l'uníson. Doncs això és el més próxim al so gutural que sorgia de l'esófag d'aquell ésser més proper als primats que no pas als humans. Si, aquest ésser inmund, sorgit talment dels llods més infectes i més pútrid que la pell d'un gos leprós descomposant-se tenia nom, té nom, de fet. I vet aquí un gat, vet aquí un gos, que aquest compte ja s'ha fos.

El nostre amic
rebent l'impacte dels sucs gàstrics de la seva mà dreta
i lloctinent, el no menys subnormal JJ Aznar
mentre cerquen la creativitat.

Ruffus Moriarty II

L’estupidesa de les gironines

Anava ahir pel matí passejant tranquil·lament i observant alegre el mosaic cultural que aquests dies aflora pel barri vell de Girona, ple com gairebé sempre de turistes despistats fent fotos fins i tot a en Willy, l’entranyable conductor del trenet, quan una forta olor a xona calenta, em va bufetejar el rostre com si fos el mític llop de la Tex Avery. Provenia, indefectiblement, d’una noia gironina que passejava xino-xano, estratègicament ben vestida, ensenyant cuixa, insinuant pit, maca re-maca, melena "panteneporqueyolovalgo", morena, ben pintada, amb espectaculars corbes. Per tots és sabut que per aquestes èpoques de l’any les mosses en edat de procrear (i no tant) es mostren més exuberants (= calentes) que mai. I la vaig mirar, es clar, com no podia ser d’una altra manera, bocabadat, amb ulls desorbitats, però amb el saber estar de l’home centrat i català que soc. A canvi vaig rebre un gest de fàstic i rebuig quasi vomitiu. I es que el problema de la noia gironina és la seva complexitat mental, doncs és la única dona del planeta que es vesteix expressament per que la mirin, però al mateix temps s’indigna quan la miren. No per casualitat el seu nom científic la defineix com: “estupidae mullierium putae di merda et vulgarum est”.

Segons el professor i catedràtic Völler Matthäus i Klinsmann de Beckenbauer, de la Universitat bàrvara de Munchenhausen, premi Nobel de microbiologia al 1987 pel seu estudi sobre la conducta i intel·ligència unineuronal femenina, el fenomen en sí s’explica per què a diferència de qualsevol altre espècimen femení “la dona gironina viu perpètuament amb el síndrome psicomenstrual. Això fa que la seva neurona visqui en un estat d’hiperactivitat constant, cosa que impedeix que pugui actuar amb la lògica que tots pressuposaríem”. Aquestes i altres reflexions s’han extret d’un estudi realitzat pel propi professor Völler Matthäus i el seu equip durant el passat mes d’abril a Girona, en el que més de dues-centes gironines van respondre voluntàriament a un senzill test psico-emocional de dues preguntes. A la primera pregunta “t’agrada que els nois et mirin quan t’arregles” el 93,2% va respondre “febrer”; i a la pregunta “creus que A. Pagans és un home o és una dona” el 97,8% va respondre “me quedo con Ariel”. L’estudi de Völler Matthäus confirma també l’origen del síndrome psicomenstrual perpetu en una malformació neuronal d’origen genètic, cosa que suggeriria la supressió unineuronal com a solució més factible. Sabut això, ara em fan llàstima.

Josep Marià Sayol i Gutiérrez

Un exemple de gironina marxant indignada per què l'estan repassant de mala manera.

Ara s'entenen moltes coses...

REPARTINT JUSTICIA ha tingut accés a una informació inèdita fins ara, en relació al contingut didàctic que reben els mossos d'esquadra en la seva etapa acadèmica. Les lliçons magistrals estan totalment fonamentades en el visionat d'un curs adiovisual emprat també en la formació dels cossos de seguretat nord-americans. La diferència és que als Estats Units utilitzen el mencionat curs d'exemple negatiu, i aquí com a model d'actuació fidedigne, està clar. La sèrie en qüestió es titula "POLICIA RETARDAT". El Departament d'Interior de la Generalitat ja ha anunciat que actualment està produïnt una versió catalana en la que el pseudo-actor Joel Joan tindrà el paper protagonista. Frisem per veure-ho.

Es busca justicier per fer la feina bruta

M'adhereixo a les paraules del meu savi mestre.

A continuació reprodueixo el text íntegre publicat pel bisetmanari de Figueres "Hora Nova" detallant i il·lustrant els fets. El document posa en evidència els cossos policials, que gairebé sempre fan la seva feina però que, en aquest cas, van fallar estrepitosament.
Veient les imatges i llegint la crònica, sobren les paraules:
.
Ruffus Moriarty II

"00.22 h de la matinada. La sala operativa de la Guàrdia Urbana de Figueres rep les primeres trucades de ciutadans advertint que al carrer Nou hi ha un grup d'entre 300 i 400 persones provocant aldarulls i destrosses al mobiliari urbà. A aquella hora, el grup està a l'alçada del carrer Muntaner i, darrere seu un rastre d'un senyal de trànsit arrencat, tres contenidors d'escombraries bolcats i mitja dotzena de retrovisors de vehicles trencats. Tot i això, el grup segueix impunement el seu recorregut fins a la plaça Creu de la Mà. Són les 00.35 hores de la matinada i no ha aparegut cap efectiu policial. Grups de joves salten damunt de vehicles estacionats i altres bolquen més contenidors a l'alçada de Pere III. La capçalera del grup dóna mitja volta i es dirigeix de nou cap al centre. A les 00.40 hores arriben a la cantonada entre els carrers Nou i Sant Llàtzer i uns seixanta joves es dirigeixen cap a la penya madridista La Séptima, ubicada a la cantonada entre els carrers Sant Llàtzer i Sant Antoni. Comencen a donar puntades de peu i a llençar ampolles contra la persiana metàl·lica. La sala operativa de la Guàrdia Urbana rep noves trucades alertant dels fets. Són les 00.42 hores de la matinada i encara no ha intervingut cap efectiu policial i fa més de trenta minuts que el centre de la ciutat és l'escenari de constants bretolades per part de vàndals amb l'excusa de la celebració del títol de Copa."

Si Paul Kersey visqués a Figueres...

Llegeixo atònit (i sorprès també) les destrosses que un grup de fills de gossa han provocat a la seu de la penya madridista de Figueres, després de que el Barça guanyés la Copa del Rei. Qui ara us parla és un anti-futbol total; no pot entendre el grau de subnormalitat que aflora en l’espècie humana quan masses de gents descerebrades veuen a onze tius donar-li cops a una pilota (personalment prefereixo veure lluita lliure de playmates en una pista de fang, la veritat). Segons tinc entès, el futbol es va crear com a esport, i per tant amb un codi d’honor i respecte que va més enllà dels esportistes, i que ha d’agermanar a tothom sense discussió, incloent-hi, es clar, a les respectives aficions. Malauradament, mostres interminables de violència com les d’ara a Figueres, ho desmenteixen. Però lo més greu no és això; sembla ser que alguns veïns del carrer on se succeïen aquestes dantesques imatges, van trucar a mossos i guàrdia urbana per fer la denúncia pertinent, i aquests mongols es van presentar 50 minuts després, quan els abertzales fills de puta, engendres tots ells de mare sifilítiques i subnormals, ja estaven en un altre indret fent més destrosses. Els cossos de l’ordre (o del desordre, més aviat) van respondre al pobre president de la penya madridista que “allò era normal”. Segurament si ara entressin a casa dels culpables, o dels que no fan res per enxampar-los i castigar-los, o simplement dels qui riuen d’amagat (i no tant) aquests fets lamentables, i violessin a les seves dones, fills i gossos, i després els esquarteressin a tots, ja no ho trobarien tan normal. De fet, això és el que li passava a l’arquitecte Paul Kersey a la infravalorada pel·lícula “El justiciero de la ciudad”, i per no atendre les seves obvies súpliques de justícia, mig Nova York acabava quasi tant neta com l’Alemanya dels anys trenta. És una pel·lícula, sí, però de sobres sabem que a vegades -com deia el Rey Gitano- la realitat pot superar la ficció.

Josep Marià Sayol i Gutiérrez

Paul Kersey en una fotografia d'arxiu, en un acte benèfic i solidari en favor de la protecció de la llúdriga dels aiguamolls.

Com provocar arcades amb estil

Si, la natura és capriciosa.

L'altre dia estava mirant la televisió, i vaig veure un mandril oligofrènic que parlava. Per un moment vaig pensar que el que estava guaitant era un d'aquells magnífics reportatges del Nathional Geographic i que les imatges que estava veient mostraven el ritual de la foca àrtica aparellant-se amb algún dels seus congèneres. De sobte, però, vaig recordar que el canal que tenia sintonitzat era Televisió de Girona i que en realitat, el que estava veient era aquesta parella d'andrógins besant-se el cul recíprocament. Es pot presentar un telenotícies tenint aquesta cara de paràsit restret? Es pot dirigir un canal de televisió tenint més coll que espatlla i menys neurones al cap que una explosiva mescla de Belén Esteban i Bernd Schuster?
La resposta és sí.
.
Ruffus Moriarty II


El meu veí, en Jofre, després de veure
Televisió de Girona durant 2 segons,
seguits, sense pausa. Va estar així du-
rant dues setmanes ininterrompudes i
va acabar morint deshidratat.

Jordi Basté: Per què?

Per què gasto aquesta cara de llimac?
Per què quan parlo ho faig amb dos litres de saliva a la boca, escopint a tothom que tingui a menys de 10 kilòmetres a la rodona?
Per què parlo malament de tot allò que no sigui Barça o Catalunya?
Per què no sé parlar de res més que no sigui Barça o Catalunya?
Per què no sé parlar en castellà?
Per què no sé parlar en català?
Per què no sé parlar?
Per què odio tot lo que sigui Espanya o el Madrid?
No sé si ho he dit, però... per què odio tot lo que sigui Espanya o el Madrid?
Per què tinc una memòria de peix?
Per què odio tot lo que sigui Espanya o el Madrid?
Per què algú com jo pot fer de periodista a Catalunya?
Per què està tan malament el periodisme a Catalunya?
Per què està tan malament el periodisme a arreu, exceptuant a Oprah Winfrey?
Per què sóc català?
Per què no sóc español?
Per què sóc?
Per què no sóc?
Per què no sé lo que sóc?
Per què sé lo que no sóc?
Per què no sé que collons dic?
Per què collons dic lo que no sé?
Per què em toco quan veig en Raúl fent un gol?
Per què escric a El 9?
Per què escric?
Per què parlo?
Per què respiro?
Per què no penso?
Per què?
Per què?
Per què?

Josep Marià Sayol i Gutiérrez

Jordi Basté clamant al cel els seus bannals i absurds dubtes existencials, i que, com no podia ser d'una altra manera, surten publicats regularment a El 9.

De la Morena: nacido ayer

Dice el De la Morena ese de la SER, que los madridistas tienen que querer que el Barça gane la Copa de Europa porque sinó no seran buenos españoles... Juas, juas, juas... Que le digan lo mismo a los culés en la situación inversa... Juas, juas, juas... Pues eso... Como decía Ford Farlane: ¡Cuánto gilipollas y tan pocas balas!

Josep Marià Sayol i Gutiérrez

De la Morena el día que interpretó para goze y disfrute de su novia, Andresita, el Soy minero.

PERSONATGES ESTÚPIDS. Capítol I : CARLES COLL

Emparant-me en el meu dret a la llibertat d’expressió, avui iniciaré una sèrie divulgativa de repàs a personatges estúpids d’ahir, avui i segurament sempre. I per començar dubtava entre Hitler, Gandhi i Espinete, però finalment m’he decidit per Carles Coll, el director de l’Orquestra de Cambra de l’Empordà. No conec personalment a aquest personatge, però el divendres 24 de maig, al vespre, que jo corria per Figueres amb el meu cosí Juan, vam anar a parar a la plaça de l’Ajuntament quan aquest pseudo-homo sapiens iniciava el seu pregó de festes. Bé, doncs vaig quedar una mica sorprès del contingut del mateix, amb perles com “Tinc un somni [...] que Figueres forma part de la Republica Catalana”, que tenim “una llibertat encara estacada”, o que “la sardana està per sobre de la jota ampostina”, reflexions en veu alta que em van fer dubtar de si estàvem en campanya electoral o si realment s’iniciaven les Fires i Festes de la Santa Creu. Tot plegat molt surrealista. Està molt bé dir tot el que et surt del forro dels collons (sóc un gran defensor d’aquest esport de risc), però fer-ho en un pregó de festes, en un discurs que ha de ser lo més amable i global possible, aglutinador d’unes gents amb diferents ideologies i pensaments, i amb molts nenes i nenes presents que el que tenen són ganes de començar la gresca i la xerinola, ho trobo totalment fora de lloc, a part de ser propi de persones simples i miserables. O alcohòliques.

Josep Marià Sayol i Gutiérrez

A la dreta, Carles Coll en el moment del pregó. El personatge en qüestió és el que ens ensenya tot el cartró. A sota, Carles Coll posant per a la revista Jara y sedal.