Desig de mort

Si, estimats amics, no corren bons temps per dipositar confiança en els nostres polítics... Ja sabeu: Operació Pretòria, Cas Millet, Dispositiu Culubert, Cas Miquel, Operació Swordfish... El caos s'ha desencadenat i la corrupció s'ha desfermat i revelat com un verdader símptoma del poder. No cal dubtar de la honestedat de qui un bon dia decideix dedicar-se en serio en això de la política. Sovint, qui opta per aquesta professió, té més a perdre que a guanyar. El problema arriba quan aquestes persones amb vocació de servei són moldejades i entabanades per personatges obscurs, autèntics fills de Sauron, que només tenen un objectiu a la vida: sentir el poder a les seves mans o amassar quantitats ingents de pasta a les illes Caimàn, o les dues coses a la vegada. El poder corromp. I si no observeu personatgillos com el president del Barça. Un home que va arribar al despatx del Camp Nou amb la ferma i publicitada intenció d'aixecar alfombres i retornar el seny a l'entitat. Està clar que el gordo dèspota que ara ocupa la presidència del Barça, res té a veure amb aquell jove JASP d'aparença afable. El mateix podriem dir del president de Bolivia, Evo Morales, un pagès enfundat en jerseis de llana que al cap d'uns mesos es converteix en un capullo o del mateix Zapatero, un home que va assegurar que no fallaria al poble espanyol i que ha encadenat despropòsits infantils un rere l'altre. Almenys el veneçolà Hugo Chàvez o el cabronàs Berlusconi no amaguen que són uns autèntics fills de perra. Doncs això mateix es pot transpol·lar a l'àmbit autonòmic (si Montilla tingués personalitat i no un encefalograma pla) o al municipal. El poder corromp, i s'ha de saber portar, s'han de tenir els collons molt ben posats per esquivar les serps que et trobes al camí i no deixar-te portar. I el més important: saber plegar quan ja fa massa que escalfes la cadira del poder. Això no és fàcil, i hi ha persones que per si soles no són capaces d'adonar-se'n. És en aquests moments quan els poders fàctics encarregats de que en temps d'angoixes el món pugui continuar endavant han de récorrer a la violència, ben aplicada, per acabar amb els càncers que ennegreixen la faç de la terra. El vigilant ha d'impartir justicia i ha de tornar per acabar amb els autèntics subnormals que empobreixen un col·lectiu imprescindible: la política. S'ha d'acabar amb els Zaragoza, Madí, Iceta, Oriol Pujol i desgraciats de talla similar. Charles, no ens fallis.

Ruffus Moriarty II

Charles Bronson rumiant, amb el dolor de qui ho ha perdut tot, a qui elimina primer.

ARENYS DE MUNT: EL LEPE CATALÀ

Finalment ho hem aconseguit. Després de molts intents Catalunya tindrà per fi el seu LEPE. Els alegres homes d'Arenys de Munt han tingut la brillant pensada de fer una consulta popular sobre l'autodeterminació catalana, aquella cansina utopia sense cap fonament històric (val la pena recordar-ho una vegada més). Em sembla collonut, si així poden dormir més tranquils per les nits, de veritat que em sembla de puta mare. Jo fa temps que proposo una consulta popular per exigir la pena de mort de terroristes i pederastes fills de puta, o per exigir una castració pública de tot aquell polític de merda (el majoritari) que incompleixi cadascuna de les seves promeses electorals. Sí, home, sí, fem consultes populars estúpides i surrealistes que només serveixin per encrespar ànims i res més. Sempre he estat d'acord en la realització d'un referèndum així, però s'ha d'aconseguir des de la gestió i la lluita política (una altra cosa és que els polítics catalans actuals, i sobretot els independentistes, no tinguin ni puta idea de com mirar d'assolir la seva gran fita, i prefereixin desviar-se cap a satisfaccions més banals, com tunejar els seus cotxes oficials, o cantar amb una frivolitat irritant Els Segadors durant la diada), la responsabilitat civil, i el compromís de les institucions a acceptar-ne el resultat. Però primer que arreglin el país, i que deixin de plantar inoperància i despreocupació allà on van amb temes de carrer, com l'atur, l'ensenyament, la prostitució, la sanitat, els transports, la immigració, la (in)seguretat, i un llarg etcètera. Després de tot això, si creuen que sí tindran collons de dirigir amb solvència i dignitat un país independent com Catalunya, llavors endavant les falçs! Sinó res del que es faci no servirà per res, més que per generar mofa i un grapat més d'antipaties innecessàries. Bueno, almenys això d'ara també servirà per no recórrer al Lepe quan vulgui explicar acudits de border lines.

Saben aquell que diu... Això és un d'Arenys de Munt que li diu a un altre:

- Has vist a l'Eustaqui? Aquest si que en sap; va començar amb dos sabates, i ara té milions!
I l'altre contesta:
- I per què en vol tantes?

I un altre... Dos d'Arenys de Munt que es troben i un li diu a l'altre:
- Acabo d'arribar de Venècia!
- Què maco, hauràs vist moltes coses! - diu l'altre
- No et pensis, estava tot inundat...

Eufemi de la Calzada

PA FI, ESCLAVISME AL SEGLE XXI

Més li valdria al retardat amb cara de Koala d'en Joan Herrera, el pseudo-comunista de ICV, no preocupar-se tant d'un fitxatge de quantitats estratosfèriques com el d'en CR7, i procurar de denunciar i acabar amb pràctiques tant indecents com les que porten temps executant certes empreses, com la panificadora PA FI ubicada a Vilamalla, per posar un exemple. O no és el que hauria de fer un comunista d'arrel? Vigilar que el treballador no sigui trepitjat contínuament per l'empresari? Els comunistes, de fet, són la raça de polítics més detestable que hi ha avui en dia, perquè en teoria són els primers que han de procurar per l'avenç social dels treballadors, i resulta que després d'omplir la seva saca, són els que més es perden en una demagògia tant o més bona, fins i tot, que la de pperos o sociates. Tenim els polítics que ens mereixem. El que no entenc es que la gent encara voti. País de subnormals! Encara no fa ni una setmana de l'escandalós accident de l'operari (un immigrant il·legal) d'una panificadora a València que va perdre el braç en un fortuït accident, i de l'actuació mereixedora de la pena de mort dels seus empresaris, que no contents amb explotar-lo salarialment (700 € al mes) no es van dignar a portar-lo a l'hospital, i fins i tot van intentar desfer-se del braç. I no vaig sentir cap denúncia d'en Joan Herrera o de ICV al respecte, només del fitxatge d'en CR7. A PA FI porten temps explotant als operaris amb contractes de 40 hores setmanals, 8 de diàries, per tant cinc dies legals de feina a la setmana, però obligant-los a treballar un sisè dia (dissabte i/o diumenge) en negre, o el que és el mateix: gratis. Resulta que quan algú sol·licita cobrar aquest sisè dia, el foten al carrer i tornem a començar amb algun nou tonto que es deixi trepitjar. La majoria d'operaris d'aquesta empresa esclavista (immigrants o analfabets, de qui s'aprofiten per la seva situació de indefensió) tenen assumit que treballen gratis un dia, perquè si et queixes vas al carrer, i esclar, amb els temps que corren... Jo tinc clar que a partir d'ara no penso consumir res que provingui de PA FI, i convido a tothom amb un mínim de consciència solidària a fer el mateix. De la crisi ens han de treure els polítics, i els empresaris, però no a costa dels treballadors, que no en tenen cap culpa i bastant ho estan pagant ja.

Josep Marià Sayol i Gutiérrez

Joan Herrera ha rebut una oferta per protagonitzar la pel·lícula MOFLI, EL ÚLTIMO KOALA. Després de descartar-se la primera opció de Martí Gironell per donar vida al marsupial (sembla ser que aquest energúmen no sap llegir ni escriure, cosa que retardaria la producció), Herrera dirà que sí a canvi d'unes quantes fulles d'eucaliptus.

Veritats com punys

Una carta al director de diari esportiu AS, Alfredo Relaño, d'un culer gironí.

Hola, estimado Alfredo Relaño. Soy un aficionado del Fútbol Club Barcelona y, ante todo, como buen barcelonista, he de confesar que bastante antimadridista (deportivamente hablando, por supuesto). Pero, dicho lo cual, debo reconocer que no puedo pasar el día sin ver tu artículo y tu columna en la web de AS. Porque, sinceramente, creo que, a pesar de tu madridismo, eres el mejor director de los cuatro periódicos deportivos que tenemos en nuestra geografía, y sin duda el más objetivo, lo cual te hace muy grande. Y es que no imagino (en una diferencia tan abismal de juego y espectáculo como la que hemos vivido este año, seguida de los grandes éxitos cosechados por el Barça) a ningún director de los periódicos de Barcelona reconociendo la evidencia tan claramente como tú lo has hecho, en caso de que hubiera sido al revés (incluyendo portadas que has dedicado al club catalán).

Mark Wieding Valls

Una cosa és el forofisme, i l'altre el peculiar periodisme o la falta d'objectivitat que ahir, avui i sempre, han destil·lat els diaris esportius catalans. Veritats com punys.

Josep Marià Sayol i Gutiérrez

Cliqueu aquí si voleu consultar el text a la publicació original.

Joaquim Bech de Careda

A Repartint Justícia sempre hem tractat de buscar la veritat absoluta, mai des de la imposició, sempre des del convenciment. Sí, el blog és una mica subversiu, però penseu que he estat educat en la més fèrria praxis anglosaxona. Per tant, deixeu que us conti una rondalla que il·lustra, com poques històries, el nostre tarannà incissiu a la par que erudit. Hi havia una vegada una mena de mico filós que per comunicar-se bramava com una truja garrotxina en època de zel. Imagineu-vos un munt de consonants àtones sonant a l'uníson. Doncs això és el més próxim al so gutural que sorgia de l'esófag d'aquell ésser més proper als primats que no pas als humans. Si, aquest ésser inmund, sorgit talment dels llods més infectes i més pútrid que la pell d'un gos leprós descomposant-se tenia nom, té nom, de fet. I vet aquí un gat, vet aquí un gos, que aquest compte ja s'ha fos.

El nostre amic
rebent l'impacte dels sucs gàstrics de la seva mà dreta
i lloctinent, el no menys subnormal JJ Aznar
mentre cerquen la creativitat.

Ruffus Moriarty II

L’estupidesa de les gironines

Anava ahir pel matí passejant tranquil·lament i observant alegre el mosaic cultural que aquests dies aflora pel barri vell de Girona, ple com gairebé sempre de turistes despistats fent fotos fins i tot a en Willy, l’entranyable conductor del trenet, quan una forta olor a xona calenta, em va bufetejar el rostre com si fos el mític llop de la Tex Avery. Provenia, indefectiblement, d’una noia gironina que passejava xino-xano, estratègicament ben vestida, ensenyant cuixa, insinuant pit, maca re-maca, melena "panteneporqueyolovalgo", morena, ben pintada, amb espectaculars corbes. Per tots és sabut que per aquestes èpoques de l’any les mosses en edat de procrear (i no tant) es mostren més exuberants (= calentes) que mai. I la vaig mirar, es clar, com no podia ser d’una altra manera, bocabadat, amb ulls desorbitats, però amb el saber estar de l’home centrat i català que soc. A canvi vaig rebre un gest de fàstic i rebuig quasi vomitiu. I es que el problema de la noia gironina és la seva complexitat mental, doncs és la única dona del planeta que es vesteix expressament per que la mirin, però al mateix temps s’indigna quan la miren. No per casualitat el seu nom científic la defineix com: “estupidae mullierium putae di merda et vulgarum est”.

Segons el professor i catedràtic Völler Matthäus i Klinsmann de Beckenbauer, de la Universitat bàrvara de Munchenhausen, premi Nobel de microbiologia al 1987 pel seu estudi sobre la conducta i intel·ligència unineuronal femenina, el fenomen en sí s’explica per què a diferència de qualsevol altre espècimen femení “la dona gironina viu perpètuament amb el síndrome psicomenstrual. Això fa que la seva neurona visqui en un estat d’hiperactivitat constant, cosa que impedeix que pugui actuar amb la lògica que tots pressuposaríem”. Aquestes i altres reflexions s’han extret d’un estudi realitzat pel propi professor Völler Matthäus i el seu equip durant el passat mes d’abril a Girona, en el que més de dues-centes gironines van respondre voluntàriament a un senzill test psico-emocional de dues preguntes. A la primera pregunta “t’agrada que els nois et mirin quan t’arregles” el 93,2% va respondre “febrer”; i a la pregunta “creus que A. Pagans és un home o és una dona” el 97,8% va respondre “me quedo con Ariel”. L’estudi de Völler Matthäus confirma també l’origen del síndrome psicomenstrual perpetu en una malformació neuronal d’origen genètic, cosa que suggeriria la supressió unineuronal com a solució més factible. Sabut això, ara em fan llàstima.

Josep Marià Sayol i Gutiérrez

Un exemple de gironina marxant indignada per què l'estan repassant de mala manera.

Ara s'entenen moltes coses...

REPARTINT JUSTICIA ha tingut accés a una informació inèdita fins ara, en relació al contingut didàctic que reben els mossos d'esquadra en la seva etapa acadèmica. Les lliçons magistrals estan totalment fonamentades en el visionat d'un curs adiovisual emprat també en la formació dels cossos de seguretat nord-americans. La diferència és que als Estats Units utilitzen el mencionat curs d'exemple negatiu, i aquí com a model d'actuació fidedigne, està clar. La sèrie en qüestió es titula "POLICIA RETARDAT". El Departament d'Interior de la Generalitat ja ha anunciat que actualment està produïnt una versió catalana en la que el pseudo-actor Joel Joan tindrà el paper protagonista. Frisem per veure-ho.

Es busca justicier per fer la feina bruta

M'adhereixo a les paraules del meu savi mestre.

A continuació reprodueixo el text íntegre publicat pel bisetmanari de Figueres "Hora Nova" detallant i il·lustrant els fets. El document posa en evidència els cossos policials, que gairebé sempre fan la seva feina però que, en aquest cas, van fallar estrepitosament.
Veient les imatges i llegint la crònica, sobren les paraules:
.
Ruffus Moriarty II

"00.22 h de la matinada. La sala operativa de la Guàrdia Urbana de Figueres rep les primeres trucades de ciutadans advertint que al carrer Nou hi ha un grup d'entre 300 i 400 persones provocant aldarulls i destrosses al mobiliari urbà. A aquella hora, el grup està a l'alçada del carrer Muntaner i, darrere seu un rastre d'un senyal de trànsit arrencat, tres contenidors d'escombraries bolcats i mitja dotzena de retrovisors de vehicles trencats. Tot i això, el grup segueix impunement el seu recorregut fins a la plaça Creu de la Mà. Són les 00.35 hores de la matinada i no ha aparegut cap efectiu policial. Grups de joves salten damunt de vehicles estacionats i altres bolquen més contenidors a l'alçada de Pere III. La capçalera del grup dóna mitja volta i es dirigeix de nou cap al centre. A les 00.40 hores arriben a la cantonada entre els carrers Nou i Sant Llàtzer i uns seixanta joves es dirigeixen cap a la penya madridista La Séptima, ubicada a la cantonada entre els carrers Sant Llàtzer i Sant Antoni. Comencen a donar puntades de peu i a llençar ampolles contra la persiana metàl·lica. La sala operativa de la Guàrdia Urbana rep noves trucades alertant dels fets. Són les 00.42 hores de la matinada i encara no ha intervingut cap efectiu policial i fa més de trenta minuts que el centre de la ciutat és l'escenari de constants bretolades per part de vàndals amb l'excusa de la celebració del títol de Copa."

Si Paul Kersey visqués a Figueres...

Llegeixo atònit (i sorprès també) les destrosses que un grup de fills de gossa han provocat a la seu de la penya madridista de Figueres, després de que el Barça guanyés la Copa del Rei. Qui ara us parla és un anti-futbol total; no pot entendre el grau de subnormalitat que aflora en l’espècie humana quan masses de gents descerebrades veuen a onze tius donar-li cops a una pilota (personalment prefereixo veure lluita lliure de playmates en una pista de fang, la veritat). Segons tinc entès, el futbol es va crear com a esport, i per tant amb un codi d’honor i respecte que va més enllà dels esportistes, i que ha d’agermanar a tothom sense discussió, incloent-hi, es clar, a les respectives aficions. Malauradament, mostres interminables de violència com les d’ara a Figueres, ho desmenteixen. Però lo més greu no és això; sembla ser que alguns veïns del carrer on se succeïen aquestes dantesques imatges, van trucar a mossos i guàrdia urbana per fer la denúncia pertinent, i aquests mongols es van presentar 50 minuts després, quan els abertzales fills de puta, engendres tots ells de mare sifilítiques i subnormals, ja estaven en un altre indret fent més destrosses. Els cossos de l’ordre (o del desordre, més aviat) van respondre al pobre president de la penya madridista que “allò era normal”. Segurament si ara entressin a casa dels culpables, o dels que no fan res per enxampar-los i castigar-los, o simplement dels qui riuen d’amagat (i no tant) aquests fets lamentables, i violessin a les seves dones, fills i gossos, i després els esquarteressin a tots, ja no ho trobarien tan normal. De fet, això és el que li passava a l’arquitecte Paul Kersey a la infravalorada pel·lícula “El justiciero de la ciudad”, i per no atendre les seves obvies súpliques de justícia, mig Nova York acabava quasi tant neta com l’Alemanya dels anys trenta. És una pel·lícula, sí, però de sobres sabem que a vegades -com deia el Rey Gitano- la realitat pot superar la ficció.

Josep Marià Sayol i Gutiérrez

Paul Kersey en una fotografia d'arxiu, en un acte benèfic i solidari en favor de la protecció de la llúdriga dels aiguamolls.

Com provocar arcades amb estil

Si, la natura és capriciosa.

L'altre dia estava mirant la televisió, i vaig veure un mandril oligofrènic que parlava. Per un moment vaig pensar que el que estava guaitant era un d'aquells magnífics reportatges del Nathional Geographic i que les imatges que estava veient mostraven el ritual de la foca àrtica aparellant-se amb algún dels seus congèneres. De sobte, però, vaig recordar que el canal que tenia sintonitzat era Televisió de Girona i que en realitat, el que estava veient era aquesta parella d'andrógins besant-se el cul recíprocament. Es pot presentar un telenotícies tenint aquesta cara de paràsit restret? Es pot dirigir un canal de televisió tenint més coll que espatlla i menys neurones al cap que una explosiva mescla de Belén Esteban i Bernd Schuster?
La resposta és sí.
.
Ruffus Moriarty II


El meu veí, en Jofre, després de veure
Televisió de Girona durant 2 segons,
seguits, sense pausa. Va estar així du-
rant dues setmanes ininterrompudes i
va acabar morint deshidratat.

Jordi Basté: Per què?

Per què gasto aquesta cara de llimac?
Per què quan parlo ho faig amb dos litres de saliva a la boca, escopint a tothom que tingui a menys de 10 kilòmetres a la rodona?
Per què parlo malament de tot allò que no sigui Barça o Catalunya?
Per què no sé parlar de res més que no sigui Barça o Catalunya?
Per què no sé parlar en castellà?
Per què no sé parlar en català?
Per què no sé parlar?
Per què odio tot lo que sigui Espanya o el Madrid?
No sé si ho he dit, però... per què odio tot lo que sigui Espanya o el Madrid?
Per què tinc una memòria de peix?
Per què odio tot lo que sigui Espanya o el Madrid?
Per què algú com jo pot fer de periodista a Catalunya?
Per què està tan malament el periodisme a Catalunya?
Per què està tan malament el periodisme a arreu, exceptuant a Oprah Winfrey?
Per què sóc català?
Per què no sóc español?
Per què sóc?
Per què no sóc?
Per què no sé lo que sóc?
Per què sé lo que no sóc?
Per què no sé que collons dic?
Per què collons dic lo que no sé?
Per què em toco quan veig en Raúl fent un gol?
Per què escric a El 9?
Per què escric?
Per què parlo?
Per què respiro?
Per què no penso?
Per què?
Per què?
Per què?

Josep Marià Sayol i Gutiérrez

Jordi Basté clamant al cel els seus bannals i absurds dubtes existencials, i que, com no podia ser d'una altra manera, surten publicats regularment a El 9.

De la Morena: nacido ayer

Dice el De la Morena ese de la SER, que los madridistas tienen que querer que el Barça gane la Copa de Europa porque sinó no seran buenos españoles... Juas, juas, juas... Que le digan lo mismo a los culés en la situación inversa... Juas, juas, juas... Pues eso... Como decía Ford Farlane: ¡Cuánto gilipollas y tan pocas balas!

Josep Marià Sayol i Gutiérrez

De la Morena el día que interpretó para goze y disfrute de su novia, Andresita, el Soy minero.

PERSONATGES ESTÚPIDS. Capítol I : CARLES COLL

Emparant-me en el meu dret a la llibertat d’expressió, avui iniciaré una sèrie divulgativa de repàs a personatges estúpids d’ahir, avui i segurament sempre. I per començar dubtava entre Hitler, Gandhi i Espinete, però finalment m’he decidit per Carles Coll, el director de l’Orquestra de Cambra de l’Empordà. No conec personalment a aquest personatge, però el divendres 24 de maig, al vespre, que jo corria per Figueres amb el meu cosí Juan, vam anar a parar a la plaça de l’Ajuntament quan aquest pseudo-homo sapiens iniciava el seu pregó de festes. Bé, doncs vaig quedar una mica sorprès del contingut del mateix, amb perles com “Tinc un somni [...] que Figueres forma part de la Republica Catalana”, que tenim “una llibertat encara estacada”, o que “la sardana està per sobre de la jota ampostina”, reflexions en veu alta que em van fer dubtar de si estàvem en campanya electoral o si realment s’iniciaven les Fires i Festes de la Santa Creu. Tot plegat molt surrealista. Està molt bé dir tot el que et surt del forro dels collons (sóc un gran defensor d’aquest esport de risc), però fer-ho en un pregó de festes, en un discurs que ha de ser lo més amable i global possible, aglutinador d’unes gents amb diferents ideologies i pensaments, i amb molts nenes i nenes presents que el que tenen són ganes de començar la gresca i la xerinola, ho trobo totalment fora de lloc, a part de ser propi de persones simples i miserables. O alcohòliques.

Josep Marià Sayol i Gutiérrez

A la dreta, Carles Coll en el moment del pregó. El personatge en qüestió és el que ens ensenya tot el cartró. A sota, Carles Coll posant per a la revista Jara y sedal.

ANUNCI: EL 9 BUSCA REDACTORS

Vols treballar en un diari esportiu de renom? Doncs segueix buscant! El que si que podem fer des de REPARTINT JUSTÍCIA és fer-vos partíceps d'aquesta oferta de feina d'El 9 esportiu, que ha sortit publicada en diverses borses. Els requisits són:

- Ser periodista (o dir que ho ets).
- Facilitat per la subjectivitat i l’insult.
- Saber barrejar hàbilment esport i nacionalisme, encara que no vingui a “cuento” de res.
- No tenir ni puta idea de futbol, però amb sobrades aptituds hooligans.
- Saber escriure en català fent servir construccions sintàctiques complexes, tals com el següent model: subjecte + verb + predicat.

Els interessats en aquesta pseudo-oferta de feina podeu enviar un CV a nosabemescriureniambelcorrectordelword@elnou.com o posar-vos directament en contacte amb El 9 esportiu per concertar una prova d’aptituds i una entrevista. Durant la prova no es tindrà en compte escriure amb faltes hortogràfiques o gramaticals.

COSES BONES DELS MOSSOS D'ESQUADRA

Avui estic content; he menjat com un porc i he cardat tres polvos (amb tres ties diferents, i sense pagar), i això no passa tots els dies. Per aquest motiu he decidit -sense que serveixi de precedent- fer una crítica constructiva. I he decidit agraciar amb unes quantes lloances als mossos d’esquadra. I es que per tots es sabut de la seva raonable mala imatge, d’ençà de la seva revifalla com a pretès cos de seguretat allà pels noranta. Esclar que amb les estadístiques que porten molt difícil s’ho posen, perquè per cada una de bona se’n mengen vint de dolentes. Hi ha qui creu que el fet de tenir al senyor Saura com a conseller d’interior és determinant. Home, el pobre senyor Saura bastant té amb existir, i a més, no per ser un comunista retardat mental, se li ha de negar a ningú la possibilitat de fer de conseller o president; la solidaritat i la igualtat d’oportunitats per davant de tot. Que li diguin en Ca-Carod o en Montilla. I tampoc veig just que ell hagi de fer-se responsable dels desajustaments genètics dels mossos d’esquadra (això els ineptes de psicòlegs que fan les entrevistes i els han de seleccionar, que Déu n’hi do!). Però anem a les coses positives que han aportat els mossos d’esquadra a la societat catalana:

1 - Han reciclat a la quasi totalitat de població quilla de merda i border line de Catalunya. Ara només falta que siguin amables, educats, eficients, útils, responsables, etcètera.
2 - Han aconseguit en un temps record que els guardia civils caiguin molt millor. I no només això, sinó que fins i tot els enyorem (on hi hagi un bon bigoti i un tricorni...)
3 - Amb la seva innata i violenta xuleria aconsegueixen que ens desboquem cridant improperis i insults varis cada vegada que els veiem (després d’això, afrontes el dia molt més relaxat, sens dubte).
4 - Van de color blau (no és que sigui una crítica positiva, però podria ser molt pitjor; imagineu-vos si anessin de color fúcsia, o groc, o verd festuc).
5 - Han aportat al refranyer català la popular dita “ets més curt que un mossomerda” o l’altra “a la dona, perdó; al mosso, bastó”.

En fi amics, fins un altre. I recordeu el que va dir el savi grec Heràclit d’Efes, del segle V. A.C., mentre participava en alguna de les nombroses orgies de togues de les que era assidu: “El devenir és el principi de totes les coses. Tot és foc i s’apaga segons una mesura. La tensió entre contraris en lluita genera el moviment. Parmènides... aquesta merda que has portat avui puja molt ràpid!!!”

Josep Marià Sayol i Gutiérrez

L'ex-president dels EUA ha confesat en més d'una ocasió, que si no hagués estat president li hagués agradat ser Buenafuente o mosso d'esquadra. Amb la cara i l'intel·lecte que destil·la podria haver fet les dos coses.

HOUSE I LES MENTIDES

Els que seguim i tenim un mínim interès pel món televisiu, moltes vegades no entenem certs comentaris dels suposats entesos; crítics de televisió, es fan dir. Prenem com exemple el cas de la gran articulista Gemma Busquets, d’aquest no menys gran fanzine que és El Punt. En el seu article d’opinió d’ahir, 2 d’abril, titulat Les frases de House (http://www.elpunt.cat/figueres/article/13/20-comunicacio/21753-les-frases-de-house.html), es permet el luxe de dir que aquesta no és una sèrie original, i que només basa el seu èxit en el carisma del seu personatge i en les seves frases lapidàries. Bé, primer de tot haig de dir que no sóc un fanàtic de House, com n’hi han molts que ho són de moltes sèries de merda. Sembla que si “no ets de” no moles, no ets prou cool. Bueno, deixem-nos d’hòsties. House és una gran sèrie que ha demostrat saber reinventar-se temporada a temporada amb girs argumentals enravesats, renovació d'uns secundaris que ja funcionaven (amb càsting inclós!!), morts inesperades, i un etcètera bastant més extens que a Urgencias o a El cor de la ciutat (aquesta de bo no té ni el títol). Té uns ingredients fixes i innegociables, sí, que són l’ego del seu personatge, un entranyable metge fill de puta, possiblement descendent de Sherlock Holmes pel seu caràcter esquerp i els seus mètodes poc ortodoxes; i uns casos estranys - per no dir impossibles, com a CSI o a Bones, o a Los hombres de Paco (pffff...) - que normalment aquest resol amb èxit, alhora que veu com la seva vida i les seves relacions personals se’n van a chucknorris. Però això ja es veu al primer capítol, com també es veu que és una sèrie d'episodis i no un culebrot; per tant, fer aquests comentaris amb motiu de l’estrena del capítol 100 a la televisió, em sembla una mostra enorme d’ignorància televisiva i de cultura de sèries. És com aquell que va al cine a veure Independence Day i surt dient que vaja merda de pel·lícula, “aliens envaint el món i els americans salvant-lo!”. I què esperaves, subnormal? Una reflexió sobre l’apocalipsi en clau Ingmar Bergman? Que el prota és en Will Smith, gilipolles! I en Bill Pullman!!! Doncs això, que a molts els hi agrada parlar i no tenen ni puta idea del que s’hi cou. O això o encara creuen que el concepte “originalitat” significa fer coses “noves i xulis que no s’hagin fet mai a la vida del món mundial”. Seguir somiant no costa un duro, i no molesta, però llegir certs comentaris demagògics d’algú que confon Emmanuelle amb Rocco follando hasta la muerte, m’inflen els ous. I mai millor dit.

Josep Marià Sayol i Gutiérrez

El Dr. House i en Wilson mostrant-nos cofois el lema de les seves samarretes, dedicat sobretot als crítics de televisió, als lectors d' "El punt" i als seguidors de "Los Hombres de Paco" i "Ventdelplà".

TV3: ¿Ay quién maneja mi barca, quién?

Avui toca parlar de TV3. La nostra. I voldria parlar en positiu, però no em surt. Ho sento. I és que per molt nostra que sigui, la veritat és que TV3 és una puta merda de televisió. Ni sèries, ni programes, ni presentadors (des del gran Sr. Bachs!)... Res que valgui la pena! L’altre dia, fent zapping, vaig enganxar el programa “Krackòvia”. No van passar ni dos minuts quan em va venir un atac d’asma. Em sol passar quan veig alguna cosa a la televisió que insulta a la meva intel·ligència. M’agradaria saber quin és el motiu que porta a una cadena pública, a sufragar aquesta merda de programa, que no és res més que una burda còpia del “Força Barça” del gran Arús, però sense ni punyetera gràcia, amb uns actors tan lamentablement dolents com els de “El cor de la ciutat”, i amb uns guions que només podrien igualar els creadors del Chiki-Chiki. Està clar que per treballar a TV3 o ets marica (és una llegenda que fa temps que corre, no l’he inventada jo), o ets infranormal (això comença a ser ja més que una evidència). A més, ja que hi som, hi ha molta gent a Catalunya (la majoria, vull creure) a qui l’humor ultranacionalista català no els hi fa ni punyetera gràcia. Com no ens en fa l’ultra espanyol, o espanyol a seques. Ens queixem d’Antena 3 i aquí fem lo mateix, i no ho volem veure. Amb 25 anys a les esquenes, començaria a ser hora que la direcció de la cadena, entre orgia i esnifada de llet en pols, es decidís a conferir-li a la mateixa un estil propi, modern, i sobretot allunyada dels tòpics de falta de seriositat i de nacionalismes absurds i patètics que malauradament (i amb tota la raó del món) sempre arrosseguen les televisions autonòmiques. Sobretot pels que esperem de veritat, de tot cor, que algun dia aquest collons de nació que és la catalana, pugui esdevenir país. Però això sí, d’una manera digna i decent, i sobretot sense mirar enrere amb vergonya.

Josep Marià Sayol i Gutiérrez

Un dels brillants guionistes que treballen actualment a TV3. Sobren els comentaris.

COSES CERTES 2

Diu el gran pensador Josep M. Fonalleras al seu article Coses Certes, publicat a El Punt a raó dels resultats de les darreres eleccions basques - i si el meu sentit de la ressenya no em traeix -, que no és prou lícit un govern quan no han pogut votar tots, en aquest cas sobretot els que estan a favor de la violència i del terrorisme. No es només que no coincideixi amb tal respectat i reputat intel·lecte periodístic (Doctor Honoris Causa a la Universitat de Sant Llorenç de la Muga), sinó que a més divergeixo d’aquest tipus de reflexions flatulentes només sorgides quan s’exercita amb esmena l’esfínter. Sí amics, el nostre país està massa donat a pensar amb el cul, i a vegades hauríem de fer l’esforç de fer-ho amb el cervell, encara que molts tinguin al seu lloc un cacahuet.

Josep Marià Sayol i Gutiérrez

Cagar-pensar; pensar-cagar, una dualitat dicotomial pròpia de Catalunya, terra de caganers.

Coses Certes
(http://www.elpunt.cat/malgratdemar/article/7/8-articles/11415-coses-certes.html)

SI CHAPLIN AIXEQUÉS EL CAP!

Mai m’he considerat un entès del cinema, això lo primer. Ho dic per què igual algú es pot sentir ofès amb les meves reflexions, i no té per què. I m'importa un cul, sí. Ara bé, si que tinc opinió, crec, en relació a la icona que va representar Chaplin per més d’una generació, i sobretot per tot un segle. En aquest sentit em sembla indecent, vergonyós i pueril que una institució com El Museu del Cinema de Girona, i per tant el consistori municipal, apadrinin quatre curtmetratges tan lamentables com els encarregats (entenc que els hi van donar calerons per fer-los) a quatre realitzadors gironins per l’exposició temporal “Chaplin en imatges”. La setmana passada, abans del seu tancament, vaig decidir portar al meu nebodet Braddock a veure l’expo, i la vergonya se’ns va apoderar quan vam veure els curts. Si bé és cert que el de l’Hereu (Coca cola, cerveza, agua) és el més intel·ligible, i el més proper a la figura del bufó anglès (tot i que amb un regust massa descafeïnat), la resta són veritable porqueria audiovisual que en res s’acosta a l'imaginari Chaplin. Una ballarina ballant (perdoneu la redundància però de veritat que no se m'acut res més per descriure-ho) durant més de cinc eterns minuts; quatre amics fent-se passar per dictadors, i realitzant a la nostra cara indecències vàries (entre elles ensenyant-nos gratuïtament els ous, la polla i el cul, i donat-se pel cul formant un surreal trenet) al costat de l’estany de Banyoles; i un soporífer homenatge a un avi projeccionista (que si no era parent de Chaplin no hi veig la connexió), són les propostes Lacuesta (Sol), Serra (Fiasco) i Vilà (Orígens), respectivament. La meva incògnita és si el criteri de selecció va ser només pel nom, o va ser per concurs públic. Si va ser lo primer, entenc el resultat; si va ser lo segon, i aquests van ser els millors projectes presentats, està clar que als realitzadors gironins també els hi afecta la crisi. Tot plegat, una veritable pantomima burlesca a la salut de Chaplin, sí senyor. Heus aquí el veritable homenatge!

Josep Marià Sayol i Gutiérrez

¡EMILIO, ESTAMOS CONTIGO!

Siempre me he preguntado si los vascos eran en realidad unos moñas de mierda, justo lo contrario que se cuenta de ellos en los chistes; me explico. Tanto atentado y tanta mierda etarra de por medio, ¿y nunca nadie ha decidido tomarse la justicia por su mano? Yo paso de politiqueos nacionalistas asquerosos. Junto con las religiones, son el cáncer de nuestra sociedad, de nuestro mundo. Aclarado esto, sobretodo para los que no saben leer, he de decir que si alguien osa tocar lo mío o a los míos, no me pondré verde ni rasgaré mis vestiduras, pero ese alguien que me vaya esperando. Pues a un honorable señor, Emilio G., hijo de edil socialista, al que unos hijosdeputaetarrasdemierda le destrozan la casa, y ante la habitual pasividad policial autonómica, ¿cuál es su reacción? La que yo ya no esperaba de las gentes vascas: raciocinio testicular, el de verdad. Sin capuchas, ni por la espalda, y con un mazo y dos huevos… mejor con veinte, se planta en la sede de esas ratas bubónicas abertzales dispuesto al exterminio. Me asocio ante tal muestra de valentía y espero que estos actos sean más habituales. Según tengo entendido, este héroe, este nuevo justiciero, ya ha marchado del vertedero de pueblo protagonista del suceso, Lazkao, donde algunas de sus sub-homínidas gentes ya le han dedicado una pequeña manifestación tachándolo de fascista. Si tuviera el poder de viajar en el tiempo, robaría el avión que bombardeó Hiroshima y Nagasaki y me daría un garbeo por la historia. A mi lista de coordenadas de citas ineludibles añadiría unas tales como: Hora zulú: 19:00 h. 25/02/09 Lugar: Lazkao.

http://justicierolazkao.blogspot.com/

FIGUERES, CENTRE DEL MÓN SURREAL

Feia temps que no reflexionava en veu alta en aquest, el meu blog. Disculpeu als més de tres-cents seguidors que m’heu estat enviant e-mails des de Nadal, demanant-nos a mi i al meu estimat company Ruffus, per què tornéssim a fer-vos partícips de la nostra evident saviesa crítica, analítica i justiciera. Diversos afers professionals ens han tingut abstrets (i ocupats també) de la realitat gironina, aquesta que tant estimem i sovint no entenem. No m’estendré gaire en aquest primer article, i això que amb els darrers i sorprenents esdeveniments que durant aquesta temporada de inactivitat blogística han arribat a la meva bat-cova de Chicago, com els més de 10 kilos de les antigues pessetes que va costar la tramun-sardana aèria de la inauguració de Figueres CCC (una autèntica ganga pels temps de bonança i xerinola que tots estem passant, i sobretot que els hi diguin a les associacions locals, que segurament deuen haver cedit gustosament part dels seus pressupostos signats per conveni consistorial, per col·laborar amb tan efímera mostra de notincparaules); o l’encertada, això sí, reconversió de les sempre avorrides barraques de la mateixa vila a només 4 dies d’activitats, donen per molt. Simplement exposaré, en relació a aquest darrer afer, un pensament que em ronda des de fa temps pel cap... i pels ous: MAULETS i IAEDEN, foteu-vos!

Josep Marià Sayol i Gutiérrez

Les instal·lacions compartides de IAEDEN i MAULETS a Figueres, a on tantes i tan sub-intel·ligents decisions s'han pres pel correcte esdevenir de la capital alt-empordanesa.