ESCOLTA EL LEMA DEL BLOG

lunes, 26 de mayo de 2008

CHIKICHIKI 16

Diumenge al matí a Cassà. Toquen les 10. Em llevo, pago i acomiado a les tres putes que han passat la nit amb mi, i em dutxo. Surto de casa. Una mica de missa per rentar l’esperit d’immundícies i mals pensaments; un passeig amb en Iulius, el meu gos barreja de doberman i rottweiler; i per últim el vermut a Cal Cisco, on em poso al dia de la premsa del país, alhora que controlo impotent des de la tele del bar, com el fill de puta d’en Hamilton va guanyant el GP de Mònaco. Veig a La Vanguardia, i sense gaire sorpresa, que l’energumen d’en Chiquilicuatre ha quedat 16è classificat al Festival d’Eurovisió. Entra al bar en Paco Tortosa, un camioner de Sant Feliu de Guíxols, a buscar tabac. Bisonte. Els que el coneixem des de l’infantesa li diem Olmos, per la seva semblança amb l’actor Edward James Olmos. L’home no està per romanços. Té un carregament urgent de patates de Santa Coloma que ha de portar fins a Montpellier. En aquell moment en Cisco parla amb en Pitu, el fill del mossèn, sobre el fenomen Chiquilicuatre, i la seva autoria sorgida d’una suposada ment pensant de l’Empordà. L’Olmos s’acosta a la barra i demana un Knockando doble sense gel, tot afegint un lapidari “¡Me cago en el Chiquilicuatre y en su puta madre!”. En aquell precís moment, el mòbil d’en Pitu sona amb la sintonia del Chikichiki. L’Olmos el mira indignat i sentencia:

“¡Vaya país de subnormales de mierda! Gente como tú, sois la basura que hacéis que toda Europa siga creyendo que bajo los Pirineos, sólo hay toros, flamenco y fiesta cañí. ¡Mierda africana de la que reírse antes de exterminar! Sí, muy bonito, el chikichiki mola mogollón... Yo, si hubiera hecho algo así, no lo diría muy alto... O como mínimo recogería la pasta y me iría a Chernobil una temporada... Hizo menos daño y más gracia el Dioni.”

L’Olmos es veu el whisky d’un sol glop i surt del bar. Res a dir. Montpellier està massa lluny els diumenges.

Josep Marià Sayol i Gutiérrez

El projecte de president que té aquesta cosa anomenada ESPANYA, hauria de impulsar la creació d'una llista pública amb els noms de tots aquells que han tingut alguna cosa a veure amb la creació del CHIKICHIKI, sense oblidar els que el van votar i recolçar, i deportar-los a tots sota les runes de Byanmar.

domingo, 25 de mayo de 2008

Martí Gironell: el bordegàs de Besalú

En Martí Gironell és imbècil. Acabaria l'article aquí, perquè poca cosa més hi ha per a dir. Aquesta és una afirmació, d'altra banda, poc discutible. Tothom ho sap, i per tant tampoc calen molts arguments per sostenir una asseveració d'aquest tipus. Un exemple: Aquest individu vol fer creure a tothom que és més llest que els altres quan cada matí, just abans dels Matins a TV3, surt per donar el trànsit començant la seva intervenció amb aquestes apocal·líptiques paraules: "Són tres quarts passats de vuit, fem un cop d'ull al trànsit bla bla bla... "
Cada dia diu el mateix. Feu la prova. Bé.

Punt número 1:TOTHOM sap que són tres quarts passats de vuit, bàsicament perquè SEMPRE hi ha un rellotge a la part inferior dreta de la pantalla on surt l'hora.

Punt número 2: A veure si teniu collons de trobar alguna diferència entre aquestes dues imatges:

PD: Vaja merda de llibre El Pont dels jueus.

Ruffus Moriarty II

lunes, 19 de mayo de 2008

El rector de Vallfogona

Si ho sabia monsenyor Vicent Garcia i Torres, més conegut a les nostres contrades com el Rector de Vallfogona, de com eren els figuerencs! Gent oberta i acollidora d'aparença però, a l'hora de la veritat, autocomplaent, estràbica i seca com la tramuntana.
Com diu a les seves memòries Josep H. Folchi, el verdader historiador de Figueres i no pas l'impostor que signa amb aquest títol les seves cròniques de pa sucat amb oli: el Rector de Vallfogona podria haver estat el Rector de Vilatenim. Es creu que el poeta Vicent Garcia i Torres va decidir establir-se a la parròquia de Santa Maria de Vallfogona de Riucorb, a la Segarra, per respirar l'aire pur de la Pica d'Estats de més a prop i poder així escriure embaladit les seves famoses faules escatològiques. Però no va anar pas així a la cosa, perquè la única aroma de muntanya que el nostre hòmen va flairar allà dalt va ser la fetor de la merda de les ovelles i les truges que hi pasturaven.
El poeta Garcia tot d'un primer va decidir establir-se a l'Empordà, i més en concret a Figueres, la seva capital, per poder rebre el candor de la plana riallera. Però un cop va posar un peu a aquella magnificada ciutat, uns vilatans van estar a punt d'amputar-li d'un cop de falç. El van titllar d'heteròclit i d'insuls, i li van dir que ja es podia ficar la seva poesia al cul, que allà manaven els botiguers i la lírica no servia per vendre espardenyes.
Heus aquí el moll de l'os!
El Rector de Vallfogona va morir el segle 17, però a Figueres, hi continuen vivint els mateixos dròpols: uns comerciants que es creuen el melic del món, que tanquen els dilluns i que no volen veure que la gent s'estima més anar-se'n fora que no pas comprar a les seves botigues de merda; uns figuerencs estèrils i abduits, que només es queixen per collonades i que no volen veure que l'alcalde i els botiguers fan torns per donar-los pel cul; i una nissaga familiar de burgesos que alimenta les seves arques gràcies a la desídia de tota una ciutat mentre el patriarca sodomitza a l'alcalde sense turnar-se amb ningú. I el pitjor de tot és que, mentre para el cul, l'alcalde somriu.
Ruffus Moriarty II

viernes, 16 de mayo de 2008

FIGERAS, SIUDÁ DER CAOS


Una mierda, ques lo que más se parese aora a Figeras.






Primero de tó quiero agradeser a mi primo José Marià, la sesión deste espasio paser una crítica constructiva al artual estao en el que sencuentra la siudá de Figeras. Y tengo que desir que desde mi llegá a la citi hase ya dose años, despué de salir del trullo por aber rajao a unos cuantos jipis ajqerosos que me caían mal, no he visto un caos tan chungo comol que ay aora. Basta con darse un rulillo pol sentro pacabar asta los cojone. Toas las calles cortás, obras astan la polla, ruío, musinipales de mierda por tos laos… Lo jodío ej que los siudadanos de a pie, y los que van en buga tanbién, no podemos ni mandar a tomá pol culo al arcarde, el curpable de tol tinglao, porque no tenemos mu claro si ensima le va a gustar…

Juan Heredia
(cosí de Josep Marià Sayol i Gutiérrez)






Unos jipis ajquerosos.

Desfibrilador neuronal


Sempre m'he preguntat perquè a hores d'ara la nostra mare natura o algun home ben assenyat no ha inventat encara un desfibrilador neuronal. L'altre dia, aquest pensament va agafar més dimensió quan vaig arribar a casa, després de 12 hores ajudant al meu cosí Jofre, que és encofrador, a muntar un búnquer anti plagues nuclears a Vilafant.
Encara amb el tors untat d'oli de cremar, vaig deixar per més endavant la dutxa d'aigua freda dels dijous i vaig prèmer el primer botó que vaig trobar del mando del meu televisor. Si Sócrates hagués vist la imatge que jo vaig veure, sense previ avís, mai haguès pronunciat alló de "L'home no existeix. Només existeix l'intel·lecte." Doncs em temo que no, ni una cosa ni l'altra.
Vaig topar-me amb un informatiu local on parlaven de la bogeria aquella del pórtland que la família pronazi Mateu va llençar a Roses fa 40 anys, com aquell qui llança peles de cacahuet, per fer els canals de Santa Margarida. És alló que va servir perquè els putos alemanys i els gavatxos ens envaíssin sense contemplacions barallant-se per aconseguir un puto amarre a la Costa Brava mentre Franco reprimia i sodomitzava mig país fent rics a quatre aprenents de burgesos.
Bé, el que em va sobtar, no va ser la patètica imatge d'aquells estrangers jubilats de merda queixant-se com truges ferides perquè l'estat els vol retallar part de les seves propietats, no. El que em va tocar els ous va ser aquell paleto mancat de cervell que apareixia com a advocat d'alguns d'aquells éssers: Un tal Bech de Careda, una mena de secall odiós , segurament de mal llinatge que, sense treure's la merda d'ulleres de sol que portava encastades a la cara, proferia 4 paraules que devia pensar que tenien sentit. A aquesta gent se l'hauria d'erradicar de la faç de la terra. Hi ha el perill de que procreïn.

Ruffus Moriarty II

martes, 13 de mayo de 2008

OEEE, VETE ARAGONÉS

He leído por ahí que se está buscando una canción del palo "a por ellos, oeeeee..." para unificar a la selección de caras a la Eurocopa. Dado que en este país centroafricano en el que vivimos, se considera compositor al subhomínido capaz de crear rimas complejas del palo "olla-polla" o similares, tales como "El chikichiki mola mogollón, Lo bailan en la China y tambien en Alcorcón" o como estas otras "Baila el chikichiki baila el chikichiki, Lo bailan los jevis y también los friquis", me he permitido el lujo de componer una canción para La Roja en su nueva andadura hacia el fracaso. Y dice así:

OEEE, VETE ARAGONÉS
(con la melodía de Go West, la canción de los soplanucas de Pet Shop Boys)

Oeee, vete Aragonés, Oeee vete Aragonés
Oeee, vete Aragonés, Ooooeeeee vete Aragonéeeeees...

¡Jodeeer! (coros) Mira que eres feo,
¡No veas! (coros) Con esa carapeo,
¡Y encima! (coros) No tienes ni idea,
¡De fútbol! (coros) o Balonboleaaaaa...

Oeee, vete Aragonés, Oeee vete Aragonés
Oeee, vete Aragonés, Ooooeeeee vete Aragonéeeeees...

¡Capullo! (coros) Esta vez ni a cuartos,
¡Y ahora! (coros) ¿Quién paga los platos?
¡¿Raúl?! (coros) No está por aquí...
¡¿Entonces?! (coros) Te vamos a crujiiiir...

Oeee, vete Aragonés, Oeee vete Aragonés
Oeee, vete Aragonés, Ooooeeeee vete Aragonéeeeees...

¡Tirando! (coros), ya estás pa’ tu pueblo,
¡O Nacho! (coros), te la mete dentro,
¡Y ahora! (coros), prepárate Villar,
¡Lo juro! (coros), te haremos gritaaaar,

¡¡¡¡Everybody…!!!!

Oeee, vete Aragonés, Oeee vete Aragonés
Oeee, vete Aragonés, Ooooeeeee vete Aragonéeeeees...


Josep Marià Sayol i Gutiérrez

Con Aragonés, la decepción volverá a nuestros rostros. ¡Menos mal que somos españoles, y tenemos el Chikichiki!


PERSEGUIDO... o com netejar la societat

La setmana passada vaig agafar un virus d’aquests que corren per la província. Febre, mocs i uns quants vòmits. Massa cardat per llegir o escriure un best-seller Però no tant com per revisar alguna joia del cine modern. Allà, a la meva videoteca, entre Cobra i Desaparecido en combate, el meu bon amic Arnold Schwarzenegger em saludava efusiu. Recordo amb entusiasme aquell 23 de febrer de 1987, quan el vaig acompanyar cofoi a l’estrena de Perseguido. I vaig quedar enlluernat per la força narrativa del film, l’estètica entre futurista i post-apocalíptica, el discurs visionari i destructiu que en aquell moment donava de la televisió, i sobretot per la contundència del paquet de l’Arnie enfundat en malles grogues. Vista avui, agafa una dimensió molt més clarificadora i social. No puc parar d’imaginar-me un reality com dèu mana, el “The Running-Man”, a on posar tota la merda de la nostra societat per eliminar-la, i alhora oferir una alternativa catòdica prou decent i entretinguda; amb violència, sang, humiliacions, insults i dolor, molt de dolor. I veig desfilant-hi no només a assassins i terroristes sinó també i sobretot a polítics, artistes de merda, mossos d’esquadra, presentadors gai de televisió, tots els fills de puta que viuen dels programes del cor, els subnormals que els veuen, Andreu Buenafuente i els seus guionistes, Isabel Coixet...

Josep Marià Sayol i Gutiérrez

Moment memorable de Perseguido, amb l'entranyable Killian fent-li la guitza al nostre fibrat heroi.

domingo, 11 de mayo de 2008

BUENAFUENTE I. Bona Merda

D'un temps a aquesta part, el meu concepte de Buenafuente ha canviat considerablement. Els seus acudits i les seves gracietes de merda no em fan ni punyetera gràcia. Em recorden a la darrera etapa de Martes y Trece, que no trobaven el punt. Tot i això, el duet humorístic per antonomàsia (amb perdó de Tip i Coll) mai es va humiliar, i en defensa del seu bon nom, i de les moltíssimes bones estones que em van fer passar, s'ha de reconèixer que van veure el final a temps, i es van retirar com uns campions, amb el cap ben alt. Amb dignitat. Precisament lo que fa temps que aquest filisteu reusenc ha perdut. I es que els diners transformen a qualsevol. Ja ho deia el meu avi; "tothom pot arribar ser una bona puta, només has de parar la mà i espatarrar les cames" (sic).

Josep Marià Sayol i Gutiérrez

Chiquilicuatre, la darrera defecació de la sobrevalorada factoria BNF

ARAGONÉS. El gilipollas de Hortaleza

Hace unos días vino a visitarme mi buen amigo Julio Muñiz, “El Chispas”. Aunque hablamos regularmente por teléfono, no había vuelto a verle desde que coincidiéramos en París, en julio del 98, cuando tuvimos aquella trifulca con unos cuantos maricones gabachos. Por aquel entonces yo cubría el mundial de Francia para la CBS, y él regentaba el “Con dos Cojones” un pequeño garito de comida andaluza frente a los Campos Elíseos. Recuerdo que estábamos tomándonos un sol y sombra en su terraza cuando un grupo de franchutes de mierda que pasaban frente a nosotros, empezaron a increparnos con insultos inaguantables del tipo “¡Allez la France!”. Como si de un acto reflejo se tratase el Juli se levantó, y en un único movimiento sacó de su bolsillo a Rubina, su mariposa, la abrió mostrando todo su esplendor, y la volvió a cerrar para meterla de nuevo en el bolsillo. Cuando me di cuenta, una oreja ensangrentada yacía huérfana en el suelo, mientras su desdichado propietario marchaba cagando leches hacia Notre Damme, para dar gracias a Dios por no haber perdido otra cosa. Lo cierto es que el Juli siempre ha sido muy futbolero, y su desmesurada pasión le ha dado algún que otro dolor de cabeza. Últimamente no para de cagarse en El gilipollas de Hortaleza, como le llama. No entiende como un desgraciado de mierda que no ha ganado ni un puto título importante en los últimos veinte años, pueda estar dirigiendo los destinos de La Roja", y peor aún, se permita el lujo de ir preguntando con prepotencia “¿Qué ha ganado Raúl?”, para que lo tenga que convocar. "¡Claro, más ha ganado Villa, o Güiza!", me contesta el Juli encabritado. Lo que sí sabe es lo que ha ganado él, me cuenta; que más de media España quiera, por primera vez, que la selección ni la rasque en la próxima Eurocopa. Los nacionalistas están encantados, aunque con la cara de paleto que tiene éste, igual se cree que son los ultras de la selección… ¡Manda güevos!

Josep Marià Sayol i Gutiérrez

La prueba fehaciente de que L. Aragonés no merece el apodo que ostenta. O eso, o habría que ver como están los de Hortaleza.

MUSEU DE L'EMPORDÀ I. Artistes de merda

Allà pels vuitanta, en una ocasió que em trobava disfrutant d’un xuletó genuïnament texà a la barbacoa que el meu bon amic Jonh Hillground donava al seu meravellós ranxo de Nacodgoches, a dues hores d’Austin, per celebrar l’oficialitat del comprimís del seu fill gran Micky Joe Hillground amb Guadalupe Tejada, la filla del Gobernador, Ignacio Tejada, vaig ser testimoni d’un linxament en tota regla. I dic “en tota regla” per què el jutge Frank Loomis, un aferrissat pacifista i enèrgic defensor dels drets humans, que també rondava convidat al tiberi, va ser dels qui més va repartir. Es veu que un energumen amb unes enormes ulleres de pasta negra que semblaven lupes (eren els vuitanta!), que estava per allà i que es feia passar per artista local, havia regalat als nuvis un enorme mural pintat tot ell de color marró, i replet d’incrustacions grumoses similars a les de les tifes. El llam d’hòsties que li van caure a sobre va ser escandalós. Tres hores més tard, quan la cosa tornava a la normalitat, el bo d’en John se’m va acostar i em va dir que el disculpés per aquella mostra d’exacerbació texana, però que allà, als artistes de merda, era tradició tractar-los així, per “re-orientar-los”. Fa pocs dies vaig anar a visitar el meu cosí Juan, a Figueres, i em va venir al cap aquesta entranyable anècdota quan, per fer temps abans del vermut, vam entrar a fer una visita al Museu de l’Empordà. Sincerament, crec que per aquestes contrades… bueno, més aviat al país sencer, li cardes una patada a una pedra i surten a sota quaranta artistes de merda. Faria falta una mica de seny texà per “re-orientar-los”. Al noi del casori no li va anar tan malament. Li van quedar unes miques de seqüeles, sí, però va trobar el seu camí en el món de l’astrofísica. Stephen Hawkings, es deia…

Josep Marià Sayol i Gutiérrez

Stephen Hawkings té un passat artístic que coneixen bé a Texas...