El rector de Vallfogona

Si ho sabia monsenyor Vicent Garcia i Torres, més conegut a les nostres contrades com el Rector de Vallfogona, de com eren els figuerencs! Gent oberta i acollidora d'aparença però, a l'hora de la veritat, autocomplaent, estràbica i seca com la tramuntana.

Com diu a les seves memòries Josep H. Folchi, el verdader historiador de Figueres i no pas l'impostor que signa amb aquest títol les seves cròniques de pa sucat amb oli: el Rector de Vallfogona podria haver estat el Rector de Vilatenim. Es creu que el poeta Vicent Garcia i Torres va decidir establir-se a la parròquia de Santa Maria de Vallfogona de Riucorb, a la Segarra, per respirar l'aire pur de la Pica d'Estats de més a prop i poder així escriure embaladit les seves famoses faules escatològiques. Però no va anar pas així a la cosa, perquè la única aroma de muntanya que el nostre hòmen va flairar allà dalt va ser la fetor de la merda de les ovelles i les truges que hi pasturaven.

El poeta Garcia tot d'un primer va decidir establir-se a l'Empordà, i més en concret a Figueres, la seva capital, per poder rebre el candor de la plana riallera. Però un cop va posar un peu a aquella magnificada ciutat, uns vilatans van estar a punt d'amputar-li d'un cop de falç. El van titllar d'heteròclit i d'insuls, i li van dir que ja es podia ficar la seva poesia al cul, que allà manaven els botiguers i la lírica no servia per vendre espardenyes.

Heus aquí el moll de l'os!

El Rector de Vallfogona va morir el segle 17, però a Figueres, hi continuen vivint els mateixos dròpols: uns comerciants que es creuen el melic del món, que tanquen els dilluns i que no volen veure que la gent s'estima més anar-se'n fora que no pas comprar a les seves botigues de merda; uns figuerencs estèrils i abduits, que només es queixen per collonades i que no volen veure que l'alcalde i els botiguers fan torns per donar-los pel cul; i una nissaga familiar de burgesos que alimenta les seves arques gràcies a la desídia de tota una ciutat mentre el patriarca sodomitza a l'alcalde sense turnar-se amb ningú. I el pitjor de tot és que, mentre para el cul, l'alcalde somriu.

Ruffus Moriarty II