La setmana passada vaig agafar un virus d’aquests que corren per la província. Febre, mocs i uns quants vòmits. Massa cardat per llegir o escriure un best-seller Però no tant com per revisar alguna joia del cine modern. Allà, a la meva videoteca, entre Cobra i Desaparecido en combate, el meu bon amic Arnold Schwarzenegger em saludava efusiu. Recordo amb entusiasme aquell 23 de febrer de 1987, quan el vaig acompanyar cofoi a l’estrena de Perseguido. I vaig quedar enlluernat per la força narrativa del film, l’estètica entre futurista i post-apocalíptica, el discurs visionari i destructiu que en aquell moment donava de la televisió, i sobretot per la contundència del paquet de l’Arnie enfundat en malles grogues. Vista avui, agafa una dimensió molt més clarificadora i social. No puc parar d’imaginar-me un reality com dèu mana, el “The Running-Man”, a on posar tota la merda de la nostra societat per eliminar-la, i alhora oferir una alternativa catòdica prou decent i entretinguda; amb violència, sang, humiliacions, insults i dolor, molt de dolor. I veig desfilant-hi no només a assassins i terroristes sinó també i sobretot a polítics, artistes de merda, mossos d’esquadra, presentadors gai de televisió, tots els fills de puta que viuen dels programes del cor, els subnormals que els veuen, Andreu Buenafuente i els seus guionistes, Isabel Coixet...
Josep Marià Sayol i Gutiérrez
Moment memorable de Perseguido, amb l'entranyable Killian fent-li la guitza al nostre fibrat heroi.
Josep Marià Sayol i Gutiérrez
Moment memorable de Perseguido, amb l'entranyable Killian fent-li la guitza al nostre fibrat heroi.
No hay comentarios:
Publicar un comentario