Allà pels vuitanta, en una ocasió que em trobava disfrutant d’un xuletó genuïnament texà a la barbacoa que el meu bon amic Jonh Hillground donava al seu meravellós ranxo de Nacodgoches, a dues hores d’Austin, per celebrar l’oficialitat del comprimís del seu fill gran Micky Joe Hillground amb Guadalupe Tejada, la filla del Gobernador, Ignacio Tejada, vaig ser testimoni d’un linxament en tota regla. I dic “en tota regla” per què el jutge Frank Loomis, un aferrissat pacifista i enèrgic defensor dels drets humans, que també rondava convidat al tiberi, va ser dels qui més va repartir. Es veu que un energumen amb unes enormes ulleres de pasta negra que semblaven lupes (eren els vuitanta!), que estava per allà i que es feia passar per artista local, havia regalat als nuvis un enorme mural pintat tot ell de color marró, i replet d’incrustacions grumoses similars a les de les tifes. El llam d’hòsties que li van caure a sobre va ser escandalós. Tres hores més tard, quan la cosa tornava a la normalitat, el bo d’en John se’m va acostar i em va dir que el disculpés per aquella mostra d’exacerbació texana, però que allà, als artistes de merda, era tradició tractar-los així, per “re-orientar-los”. Fa pocs dies vaig anar a visitar el meu cosí Juan, a Figueres, i em va venir al cap aquesta entranyable anècdota quan, per fer temps abans del vermut, vam entrar a fer una visita al Museu de l’Empordà. Sincerament, crec que per aquestes contrades… bueno, més aviat al país sencer, li cardes una patada a una pedra i surten a sota quaranta artistes de merda. Faria falta una mica de seny texà per “re-orientar-los”. Al noi del casori no li va anar tan malament. Li van quedar unes miques de seqüeles, sí, però va trobar el seu camí en el món de l’astrofísica. Stephen Hawkings, es deia…
Josep Marià Sayol i Gutiérrez
Stephen Hawkings té un passat artístic que coneixen bé a Texas...
No hay comentarios:
Publicar un comentario