BON NADAL? AMB LA TV AIXÒ MAI SERÀ POSSIBLE

Estic indignat amb les televisions d’aquest país. Han d’esperar al dia de Nadal per fotre’ns tota la seva més gran puta porqueria a la cara? Ho fan a consciència? A casa ens vam reunir, com cada any en tan assenyalada vetllada, la meva muller, el meu esclau senegalès Kunta, i el meu gos Iulius, per gaudir d’un deliciós sopar nadalenc gentilesa de La Sirena. En acabat de tan deliciós àpat, i mentre en Kunta endreçava tot el desori, vaig engegar la televisió esperant veure davant meu un film de bondadós missatge nadalenc, del tipus “¡Que bello es vivir!” o “Desaparecido en combate II”, però el que em vaig trobar va ser inesperadament i sorpresivament repugnant, vomitiu i caspós. No, no era en Buenafrente; primer, el gordo de merda del Flo i la meitat no graciosa de Martes y Trece, fent drama a La Primera (dic drama, per què vull creure que comèdia no era); després els gilipolles del Neng i el Chiki-Chiki fent de subnormals a Antena 3 (talment); i per últim tota la tropa de retardats del Polònia a TV3 amb un poti-poti d’obvietats "sketch-titzades" i acompanyades d’un munt de riures enllaunats (algú els hi hauria de dir que ja no fan ni puta gràcia, almenys a la gent que superem les tres neurones per cervell). Va ser tanta la meva indignació televisiva, que no en vaig tenir prou d’apagar la tele, sinó que per desfogar-me vaig fuetejar al meu pobre esclau (ara ja no serveix ni per llegir-me la Bíblia abans de dormir, com solia fer fins ara), i vaig violar a la meva dona dos o set vegades (de fet ens vam muntar el numeret, no sigui que vinguin a buscar-me per violència de gènere). Una mica més calmat, em vaig clavar davant de l’ordinador disposat a felicitar-li les festes a la puta SGAE. I dit i fet; amb els ulls plorosos em vaig baixar un munt de films, que en un parells d’hores ja visionava al meu sofà, tot assaborint la meva maldat i bonhomia a parts iguals. Sabíeu que han arribat a fer “Desaparecido en combate IV” i “El justiciero de la ciudad V”?

Josep Marià Sayol i Gutiérrez

Pot haver alguna cosa més desagradable que veure aquests èssers fent dramatitzacions durant o després del sopar nadalenc? Antena 3 i TV3 van intentar superar-ho. La tele, com el tifus i la sífilis, és contagiosa.

ESTOY DEL ANUNCIO DEL CON-CON-CON-DON HASTA LOS CO-CO-CO-COJONES

¿Habrase visto un anuncio más malo que este? Hasta los anuncios hipercutres de Freixenet de los año 90 me parecen mejores… ¡Coño, que siempre veías pechuga, y te reías con el guiri famoso de turno cuando decía eso de “Felises fiestas con fresshenet”. ¿Y los de Axe? ¡Menudas obras de arte! Y eso que las feministas (= malfolladas) decían que eran anuncios sexistas que dejaban a la mujeres como meros objetos sexuales… Hombre, decir que todas las mujeres lo son es exagerado; no me imagino como íconos sexuales a la madre Teresa de Calcuta o a Mª Teresa Campos, por poner unos ejemplos, pero hay que reconocer que las que salían en el anuncio lo eran, y no creo que a disgusto… Pero es que el del condón se sale. Joder que mierda de eslogan (lo del “póntelo, pónselo” al lado es el Premio Nobel de Literatura), que mierda de actores y que feos y quillos (yo creo que nadie sobrio se tiraría ni a la tía ni al tío del anuncio, por higiene), y que mierda de música. Y esto es lo peor, porque como lo enchufan por TV y radio a todas horas, no hay maneras de no oírlo. Nada tiene que ver que yo con el hip-hop no pueda, pero es que la canción es mala de la ostia. Seguro que son los mismos compositores del chiki-chiki, cosa que da para reflexionar sobre los gustos musicales de las nuevas generaciones del país, porque si esto es lo que “se lleva”…. ¡Joder que yo siempre he sido de Rollings Stones, Beeges, Aretha Fraklin, y el Fary! ¡Hasta el rap de la abuela le da mil vueltas! ¡Soy púber y me ponen esto para aleccionarme, y follo a pelo na’ más que pa’ putear a los mayores, coño! (no creo que a la mayoría del público juvenil le guste esta bazofia). Espero que la próxima vez contraten -mínimo- a un creativo y a un guionista (es evidente que esta campaña la han hecho sin), y sobretodo que el compositor de la música no sea tartamudo…

Josep Marià Sayol i Gutiérrez

Aquí vemos a Harpo, Chico y Zeppo, los responsables de este mierdanuncio. Si el gran Groucho hubiera participado, otro Enriqueiglesias hubiera cantado...

LA JUSTICIA ABUSA Y SE MOFA VILMENTE DE UNA MUJER SORDOMUDA EN JAÉN

Empiezan las noticias y justo acabo de comer. Es la hora del café; pongo en la máquina los granos molidos de mi exquisito "Kopi Iuwak" de Indonesia, para muchos el mejor café del mundo (otra día os diré como lo conseguí), de aroma y gusto inconfundibles, entre madera de roble y hez de civeta. Sólo me falta saborear este espléndido momento ferrerorroché, viendo las noticias del día. Le doy un primer sorbo a tan preciado néctar, sólo reservado a los dioses, y a mí… cuando súbitamente, como si el espíritu de los hermanos Castigliani me poseyera (http://www.youtube.com/watch?v=PRhxsYZVO5U), escupo el café al suelo sin poder evitarlo… Escucho que en Jaén, la justicia de este país, que está claro que no funciona, ha sentenciado a una mujer sordomuda a ingresar en la cárcel por darle una bofetada a su hijo, como reprimenda cuando éste le faltó al respeto lanzándole una zapatilla. Obviaré decir lo que mi padre me hubiera hecho si alguna vez hubiera osado tirarle una zapatilla. Aunque no le hubiera dado. Desde aquí sólo desearles a todos los que tengan que ver con esta surrealista muestra de inhumanidad y desconocimiento de la vida misma, que todos los hijos que puedan llegar a tener éstos, o sus hijos, o lo hijos de sus hijos, salgan todos peores que el Chispas, el Choni y el Bullas juntos. A ver que hacen.

Josep Marià Sayol i Gutiérrez

MOSTRA D'AGRAÏMENT, I COM PARTICIPAR A LA NOVA SECCIÓ DEL BLOG: "APUNTA I DISPARA".

Des de que el blog REPARTINT JUSTICIA va començar a desenvolupar aquesta desagraïda però necessària (perquè ningú la fa) tasca social que és la de repartir justícia, tant en Ruffus Moriarthy II, com un servidor, no hem parat de rebre regularment missatges de suport i agraïment per l'essència del blog, i les veritats com punys que hem cantat als quatre vents, així com incontables suggerències sobre temes a tractar i/o personatges a ajusticiar. Però han estat aquests darrers dies quan ens hem adonat de l’audiència real del projecte quan poc més de 2.000 missatges han col·lapsat el nostre mail repartintjusticia@gmail.com per donar-nos la raó én relació a la pèssima i ignominiosa campanya de publicitat de Figueres CCC’09 (http://www.regibloc.cat/ccc-iii-imatge). És per això, que des de l’editorial de REPARTINT JUSTICIA hem decidit, com a mostra d'agraïment a tot aquest afecte rebut, oferir-vos la possibilitat de participar en el blog: només ens heu d’enviar un article no massa llarg sobre aquella cosa que us faci ràbia i us agradaria ajusticiar, sigui de casa vostre o del món mundial, i acompanyat amb les vostres dades de contacte. Les millors opinions justicieres seran publicades a la nova secció "APUNTA I DISPARA" del mateix blog, i alhora premiades amb un obsequi molt més decent que la col·lecció de dvd’s cutres que regala a cada nova edició el setmanari L’EMPORDÀ.

Josep Marià Sayol i Gutiérrez

Ruffus Moriarty II

El joc d'Spectrum per a 128k DEATH WISH 3, patrocina la nova secció del blog "APUNTA I DISPARA".

Les apassionants aventures d'en Porc

En Porc era un pobre noi analfabet. De petit havia estat grassó, però l'edat només va servir per convertir-lo en un ésser nauseabund. Més que gras, era gordo. Hom pot entendrir-se davant la imatge terrible d'un individu com aquest. Error.
El més mórbid que tenia en Porc no era pas l'abdómen, ni l'escrot, ni tan sols l'aixella. El més mórbid que tenia era el cervell. L'adolescència d'en Porc va ser, bàsicament i resumint, una merda. No es socialitzava. No li agradava la gent en general. Ara que, també és veritat que les persones que l'envoltaven no donaven massa facilitats. Tan bon punt treia el nas per un carreró de mala mort, talment com si emergís dels llods més negres de la faç de la terra, qualsevol persona amb més de dues neurones corria com perseguida pel mateix Satanàs. Un bon dia, però, en Porc va tenir una concessió. Va aconseguir que l'ànsia que el devorava per dins eixugués tot el seu greix. Desprovist d'aquell tendrum horrible que l'havia amagat durant tant de temps, en Porc va desenvolupar una caracterítica que s'acabaria convertint en un nou estigma: es va convertir en una babosa humana. S'aproximava fastigosament a la gent per caure simpàtic. També es va convertir en un mentider. Tot el que emanava de la seva boca era fals. Però era la seva manera d'intentar cridar l'atenció. Tot i que per aconseguir cridar l'atenció, en realitat només havia d'obrir-la, la boca. I no pas alegóricament. S'havia desprès del seu greix, però de cap manera s'havia desfet d'un fètid alé característic capaç d'acabar amb la vida de qualsevol desgraciat que el respirés durant més de 3 minuts. Una arma mortal.

En Porc, finalment, es va fer director de cine. Bé aixó és el que diu ell.

.
Ruffus Moriarty II

En Porc després d'aprimar-se. Va tenir una etapa gay que, de tant en tant, encara conrea.

En Porc el mateix dia que va decidir ser "director" de cine.

CCC A FIGUERES

Acabo de veure la “imatge” de Figueres CCC’09, Capital de la Cultura Catalana, i que voleu que us digui... No passarà als annals (sempre m'ha agradat aquesta paraula) de la història per ser un cant a l’originalitat, la veritat (http://www.regibloc.cat/ccc-iii-imatge). La tramuntana és un signe diferenciador de terres empordaneses, sí, però si ens hem de fixar en el fi últim de la promoció, que és posar en el mapa cultural català a una Figueres moderna i pluridisciplinar socioculturalment parlant, i sobretot, i potser lo més important, no monopolitzada per la gegantina ombra que emana la figura de Dalí, doncs crec que la imatge, honestament, és una puta merda. A més, deixant de banda el dubtós valor estètic de les imatges, quin sentit té fotografiar a diferents persones víctimes de la tramuntana sense cap altre connotació sociocultural que un insuls fons urbà? Val a dir, que de les set imatges que composen la campanya visual, cinc podrien fer referència perfectament a qualsevol indret, i les dos restants, són un pèl més personals per què la cúpula i la Torre Galatea del Museu Dalí fan -com no- acte de presència. Potser ha faltat fer una mica d’anàlisi profund sobre coses de Figueres típiques de veritat (activitats, personatges, arquitectura, gastronomia, etcètera), elements més populars i potser no tant coneguts a fora, alguna cosa més per plasmar en una fotografia que una estúpida i insípida imatge d’uns pobres desgraciats amb el cabell a lo Robert Smith. En definitiva, una campanya molt simple i molt poc creativa, en la línia de lo que s’anuncia, en la línia de Figueres CCC, "teléfono de contacto NUEVE-CERO-DOS, VEINTE-VEINTIUNO-VEINTIDÓS".

Josep Marià Sayol i Gutiérrez

Figueres Capital de la Cultura Catalana' 09, una campanya publicitària no especialment propera a Ogilvy, sinó més aviat a CCC.

SANTI VILA, L'ALCALDE GUAI DE FIGUERES

Em pregunto quina pot ser la raó per boicotejar la celebració d'un títol esportiu. Figueres, diumenge 4 de maig de 2008, 11 de la nit: el Madrid acaba de guanyar la seva darrera lliga, i els seus feliços seguidors figuerencs, salten al carrer a celebrar-ho. I ves per on, els carrers d'accés a la Rambla i a la font lluminosa, punts neuràlgics de celebracions esportives dels aficionats de qualsevol club, estan tallats al pas dels conductors. Amb aquesta mesura, molt ben pensada, sens dubte, vist el desplegament de municipals vorejant el centre de la vila, s'aconsegueix putejar la celebració d'una nombrosa representació d'aficionats blancs. 29 de juny de 2008, a la mateixa hora més o menys: Espanya es converteix en campiona d'Europa després de 44 anys, i a Figueres es torna a activar tan maquiavèl·lica estratègia. Hom pot pensar que la celebració estava permesa i era totalment lliure; l'únic que no es permetia era passar amb el cotxe, i evitar els molestos clàxons. És la celebració d'una ciutat que no vol grans sorolls que molestin als veïns del centre, una ciutat que d'aquesta curiosa manera vol mirar al futur -diuen els seus dirigents- i a la modernitat. Sí, és el camí de la nova Figueres moderna, capital de la cultura catalana. Quins collons! Això sí, moderna sí que ho és, per què les seves gents han demostrat no ser ni homòfobes, ni tenir cap mena de prejudici contra els retardats mentals. Que el convergent Santi Vila sigui el seu alcalde així ho demostra.

Josep Marià Sayol i Gutiérrez

Santi Vila, alcalde de Figueres per CIU. El color de la seva americana obvia qualsevol comentari.

ÍÑIGO URKULLU, EL CHORRAS

Es así de triste, pero da más alegrías la mierda del fútbol que los putos políticos. Panem et circenses, pero sin el panem, porque los inútiles de los políticos ya no son ni capaces de asegurarnos eso. ¡Menuda raza de mierda! Y es que cuando hablan sólo dicen tonterías, como el Urkullu ese, el presidente nazi del PNV (que se puede esperar de un partido en el que se dice que los vascos mezclados con sangre no vasca son vascos de segunda; palabras identicas se encuentran en el Mein Kampf). Primero dice que prefiere que gane Rusia a España en la Eurocopa, con dos cojones, como debe ser. Y está en su derecho. Pero luego -y ahí está el error- cuando los medios le atosigan un poquito con ese comentario, dice que se han malinterpretado sus palabras, y que nos dejemos de “chorradas”. ¡Desde luego que es una chorrada! Lo que no es una chorrada es que las gentes de su estimado País Vasco vivan como en Uganda desde hace más de treinta años, y a pesar de la democracia: en el más pleno terror y sin un ápice de libertad. Eso sí que no es una chorrada, eso es una cosa muy seria. Porque cuando cayó la dictadura, en este país se intentó empezar de cero, y los nacionalistas vascos (basta con coger los libros de historia o revisar las hemerotecas) en vez de trabajar haciendo política de verdad, seria e inteligente, y hacer fuerza con todas las opciones políticas del momento para acabar con ETA, y allanar así el camino para que en un futuro el País Vasco pudiera luchar por la independencia -si de verdad es lo que quería- se conformaron con especular y especular, y hacer demagogia bajo el auspicio de un nacionalismo inocuo y de bajo perfil fundado a principios del siglo XX por un fumador compulsivo de opio como era Sabino Arana. Al PNV siempre le ha ido bien la existencia de ETA (Arzalluz fue uno de sus fundadores, pero eso cualquiera con un mínimo de cultura lo sabe) la ha usado como “lógica consecuencia de vivir bajo la opresión del estado español”. Deberían dejar hacer un referéndum de autodeterminación libremente a todas aquellas comunidades nacionalistas que lo pidieran, pero en el fondo ni PNV ni ERC ni BNG lo quieren, porque ya les está bien vivir como mártires políticos (de ahí sacan su rédito electoral). Saben que en las urnas se extinguiría su discurso, y se les acabaría el chollo. ¡Y eso no son chorradas!

Josep Marià Sayol i Gutiérrez

Íñigo Urkullu, presidente del PNV, diciéndole a sus votantes lo que le metió a Arzalluz por el culo para hacerse con la presidencia del partido.

JUAN TARDÁ, EL CAGÓN

Comenta el político baboso ese, el Juan Tardá de ERC, que no "dice" quien quiere que gane la semifinal Rusia-España de la Eurocopa 2008, porque sinó los españoles se molestarian... ¡Qué considerado! ¡Y qué falta de hombría para decir las cosas bien claritas! Jode más esta insulsa ironía, acompañada de esa particular sonrisilla Goebbels que gasta el mendas, que decir las cosas tal y como son, tal y como se sienten. ¡Con dos cojones! A mí, por ejemplo, me merecería mucho más respeto. Pero como no es el caso, siempre que me encuentro ante semejantes muestras de cobardía y desfachatez nacionalista, no dudo en congratularme en voz alta de que Cataluña se pudra entre partidos amistosos de mierda, y no pueda jugar en competición oficial NUNCA. Para huevos los míos. Y no pasa nada, señor Tardá, porque las opiniones son como los culos. Y es que hijo de puta hay que decirlo más...

Josep Marià Sayol i Gutiérrez

Imagen de Juan Tardá viendo con emoción el último partido de la selección catalana, el nuevamente amistoso Catalunya-Argentina.

LOSANTOS, VÍCTIMA D'UN DESGRACIAT ACCIDENT

Normalment quan esmorzo engego la ràdio o la tele, depèn del dia, i sempre una emissora qualsevol, gairebé a l’atzar, per veure qui la diu més grossa. Si una cosa he après a la vida, i més en la meva professió, és que l’única manera que hi ha de no caure en el fanatisme i la ignorància, és escoltar i mirar, d’aquí i d’allà, per poder discernir i reflexionar lliurement i independentment. No necessito que cap periodista fill de la seva mare, orienti el meu pensament. Per desgràcia corren mals temps pel periodisme de carrer, el responsable, el que diu, planteja i reflexiona. Ara s’estila el periodisme de partit, el d’acusació, el de sensacionalisme i manipulació, el corporatiu del grup de comunicació. Que en Jiménez Losantos un dia va caure del llit i es va amorrar a l’orinal ple d’orins pudents, i que arran d’aquest malaurat accident, en el que algunes gotes d’aquests pixums putrefactes van aconseguir arribar -via nasal- al seu cervell, se li van atrofiar irreversiblement les tres úniques neurones que tenia de naixement, és una cosa que tothom, qui més qui menys, podia arribar a imaginar-se. D’alguna manera s’havia de poder justificar tant de retard mental. Però, quina és l’excusa dels altres?

Josep Marià Sayol i Gutiérrez

Jiménez Losantos en una emotiva fotografia feta el dia abans del seu malaurat accident. En la imatge, el simpàtic homenet, saluda d'aquesta manera tan ocorrent a Josep Cuní, Iñaki Gabilondo, Albert Om, Luis del Olmo, Carles Francino, Antoni Bassas, i Gemma Nierga, companys seus en el congrés de periodistes "Cridar o parlar, la qüestió és manipular".

Em cago en Dalí (i en Pep Ventura)

Doncs si. I no me n'avergonyeixo. Sóc de Fortià, però em dol passejar pels carrers de Figueres i veure com les autoritats locals han decidit batejar aquestes precioses artèries urbanes amb noms d'individus que potser fa 80 anys eren coneguts o adients per adornar-les amb el seu nom, però que ara no coneix ni Cristo. Que això ho fessin al segle XX, es pot entendre. Els governants que va tenir la capital de l'Alt Empordà llavors eren imbècils o burgesos. O les dues coses. Però que al segle 21 (els números romans ja es poden enviar a prendre pel cul) encara desprestigiïn aquests meravellosos passatges amb nom d'éssers desconeguts per la majoria de mortals que els recorren, és una infàmia que merexeria el pitjor dels càstigs maies. Anem a posar alguns exemples: Joan Tutau. Qui collons és aquest tio? Efectivament, no el coneix ni sa mare. Doncs les sigles d'aquest bon home coronen des de fa pocs mesos els rètols d'un carrer i d'una plaça. Molt bé.
Anem més enrere. Avinguda Salvador Dalí. D'acord, a aquest el coneix tot Deu, i qui no el conegui, que s'ho faci mirar. Però... vosaltres creieu que és seriós canviar el nom de la Ronda Barcelona de tota la vida per rebatejar-la amb el nom d'Avinguda Salvador Dalí?
Bé, són aquests dos exemples ben distants, un des de l'anonimat, l'altre des de la celebritat, que demostren que no cal estar bé del cap per ser alcalde.
I la Plaça Pep Ventura?? Com es va poder posar a aquesta plaça el nom d'un borratxo i putero amant dels garitos de mala mort que enmig d'una ressaca es va cardar a ballar al bell mig de la Rambla tocant el clarinet?
En fi, amb humilitat, i amb tota la modèstia que em caracteritza, crec que hi ha personalitats amb més prestigi per denominar aquests carrers i calçades que de ben segur tant s'estimen els figuerencs. Per exemple:
Carrer de Fox Mulder, Avinguda Hulk Hogan, Passeig d'Annibal Smith, Ronda Michael Night, Jardins de Charles Bronson i Cementiri Harry Callahan.

Aquests si que són prohoms que han inspirat les generacions que avui han de manar les regnes del nostre país. S'hauria de tornar a permetre construir a primera línia de costa de tots els pobles de l'Empordà només per poder batejar els nous carrers amb els noms d'aquests homes insígnies.
Les dones també hi tenen cabuda, només faltaria: ja m'imagino una sinuosa Gran Via Pamela Anderson travessant el bell mig de l'Olivar Gran.
.

Ruffus Moriarty II

Un jove figuerenc, pertanyent a les noves generacions

que un dia comandaran la ciutat,

inspirat per la figura del poeta Hulk Hogan.

HOLA, EM DIC ALBERT OM I SÓC GILIPOLLES

Aquest hauria de ser, sense cap mena de dubte, el títol que hauria de tenir el programa que presenta aquest paio a les sobretaules de TV3, i no "El Club". El fet que no tingui ni puta gràcia, que es cregui el tiu més interessant del món (l’altre dia vaig veure un documental de la 2 sobre l’aparellament dels lleons marins, i qualsevol d’aquelles foques greixoses tenia més sexappple que aquest subnormal), i que menyspreï i se’n foti sistemàticament de tot lo que no s’ajusta al seu pensament únic catalanista, potser hi té alguna cosa a veure, ho reconec. Però és que a part de tot això, em cau malament i ja està; no puc fer-hi res. Com deia aquella mítica cançó de “La hora Chanante” (allò si que era un espai d’humor intel·ligent, amb guions ben pensats, hilarants, propis de ments “brillants” de veritat), “hijo de puta hay que decirlo más”. I no calen més raons. Simplement per què em rota dels ous. I no per ser un embaucador de merda (a cada programa hi han més falsedats i manipulacions sociopolítiques que a un informatiu de l’Urdaci); per tenir aquesta cara de menja-coixins repugnant (s’hauria de tenir en compte que a aquestes hores hi ha nens mirant la tele); per envoltar-se d’uns col·laboradors més border line que ell (el problema que té l’Oscar Nebreda amb l’alcohol és, més que evident, escandalós), o per preconitzar l’anti-espanyolisme des del catalanisme més vomitiu, i a través d’una televisió pública! I després parlem d’en Losantos i la Cope! Quins collons...

Josep Marià Sayol i Gutiérrez

Fins i tot quan caga, Albert Om no pot deixar de posar aquesta puta cara de "¡Porque yo lo valgo!"

URDACIMANIA A TV3

El darrer cap de setmana el vaig passar a Darnius. Tinc una colla d’amics barroers anti-Maçart, amb els qui ens reunim sovint per compartir cacera, embotits, i pets. Dilluns al matí, vam voler anar a esmorzar a Le Pertús, a Cal Robespierre, a degustar els seus coneguts caps de porc farcits. Passant per la frontera vaig veure una cosa que feia temps que no veia; una mostra de captura de la realitat veraç de la nostra, de TV3. Per profans en el tema, cal dir abans que a les duanes de l’estat només hi tenen competència la policia nacional i la guàrdia civil. En el cas concret de Catalunya, només quant aquestes forces ho requereixen, els mossos han d’anar a fer de suport. Doncs bé, fent cua a la Jonquera, per passar a Le Pertús vam veure els aldarulls que tenien muntats els camioners en vaga, un gremi tant despreciable com necessari, per desgràcia. De sobte, entre els policies nacionals allà establerts que controlaven sobradament la situació, va fer acte de presència una patrulla dels mossos d’esquadra. Els policies nacionals van mirar-se entre ells amb cara de “¿qué coño hacen estos subnormales de mierda aquí?”. Els mossos van sortir del cotxe i es van posar a mirar el panorama. Gairebé a l’acte, una furgoneta de TV3 arribava al lloc dels fets, i del seu interior sortien un càmera i una redactora, que després de gravar i parlar només amb ells, perfectament enquadrats, tot s’ha de dir, en un pla on es veia un fons ple d’aldarulls i disputes entre camioners, i sense cap altre força de l’ordre a la vista, tancaven la paradeta i fotien el camp d’allà. Gairebé al mateix temps, els mossos feien el mateix. Per què dissimular? La darrera vegada que vaig veure idèntica captura de realitat “made in TV3”, va ser amb l’enfonsament del barri del Carmel, a Barcelona. Els policies nacionals van vigilar i protegir la zona durant dies, i els honors d’aquests desagraïts treballs van ser pels mossos, mercès de TV3. Política ultra-nacionalista? En tot cas, flac favor el que li fan als mossos, i a la seva insalvable imatge. Veritat o veracitat? Com deia no sé qui, “la verdad está ahí fuera”.

Josep Marià Sayol i Gutiérrez

L'estil Urdaci ha fet escola en molts mitjans, sobretots en aquells venuts com a objectius i independents.

IAEDEN: El déu que els va parir

No tinc per costum referir-me a persones amb un comportament vital tendent a l'oligofrenisme, bàsicament perquè hom acaba arribant a la conclusió de que Déu, si realment ha existit mai, no s'ha caracteritzat per atorgar a tothom el mateix nombre de neurones. Aquest seria el cas, només per posar un exemple qualsevol, de'n Lluís Benejam. Aquest individu, posem per cas, reuneix totes les qualitats per demostrar que, el dia que va nèixer, o Déu es va quedar a casa borratxo després de patir una sobredosi de gintònics, o bé les fàbriques de neurones s'havien quedat sense stock. Això sí, se li ha de reconèixer el valor que té ser tonto del cul i, malgrat això, aconseguir ensarronar quatre indigents de merda perquè es passin a la suposada causa ecologista que defensa aquest ésser inmund.
Els tentacles d'aquest assaltamarges s'estenen més enllà del que es pot pensar. Protegit per una horda d'orcs infectes (els MAULETS) no té cap problema per espoliar les arques de l'Ajuntament de Figueres en base a la suposada activitat d'interès social que té la merda d'entitat que representa: IAEDEN (Imbècils Aturats En Defensa del meu Nardo) i Salvem l'Empordà.
Al cul m'hi pixo. Vaja merda la IAEDEN. Ni un euro els donava jo. I si aquesta gent ha de salvar l'Empordà, anem arreglats. Quin servei fan a la ciutat?
No se n'adona l'alcalde que està donant diners i sostre a quatre palanganes comandats pel retardat mental que està al centre d'aquesta imatge amb els pantalons abaixats?
(Si voleu apreciar amb més detall la cara de cangur tullit que té aquest individu, cliqueu al següent link):
http://www.diaridegirona.cat/servicios/lupa/lupa.jsp?pIdFoto=666502&pRef=2981_20_250880__ELECCIONS

O és que a l'alcalde ja li mola anar pels carrers de Figueres amb els pantalons abaixats en solidaritat amb aquesta rata?

.

Ruffus Moriarty II

Expert en bellesa femenina

Doncs si, tinc el costum de mirar dones quan surto al carrer.

És una cosa instintiva, instructiva, em surt de dins, em sento com en Batman analitzant en mil·lèssimes de segon tots els punts febles dels seus enemics abans de decidir quina articulació els parteix per tal de crujir-los i eliminar-los emprant el mínim esforç possible.

Certament hi ha dones que ni tan sols em digno a mirar. Perdria el temps, salta a la vista que són infames. Quan se t'acosten tens la sensació de que estàs al bar i acabes de demanar una tapa de callos.

No, no. Les dones que examino amb la mirada han de tenir algun punt que em permetin perdre el temps buscant imperfeccions, assimetries. I no les miro com a objecte de desig. A mi això no m'interessa, no pas. De moment no n'he trobat cap de perfecta. Això sí, l'altre dia en vaig veure una d'interessant.

Va ser al carrer Sant Josep de Figueres. Tenia uns cabells daurats preciosos, però de veritat, nòrdics, no pas aquella merda de metxes que ara porten totes les nenes. Els seus ulls eren castanys, i semblàven mel fresca del Pirineu. Caminava amb feminitat, però no pas com una puta, com aquelles ties que malgrat tenir les cuixes plenes de cartutxeres porten talons i mouen el cul com unes truges. Tenia unes cames llargues, però compensades, i axò que no era gaire alta. 1'75 com a molt. Estava a punt de veure el seu somriure, mentre una música de violins imaginària embolcallava aquell moment. Estava frisós de contemplar els seus llavis estirant-se per mostrar-me la lluentor de les seves dents de neu quan... de sobte, un esgarip horrible em va fer mirar cap a dalt d'un balcó. Després de assaborir tanta bellesa, aquella imatge bizarra em va colpir com si m'acabessin de clavar una patada als ous amb un esclop de fusta de roure.

Era una mena d'èsser horripilant amb ulleres que, acompanyat d'un gropuscle de hippies fastigosos, cridava com una berra ferida mentre brandava una bandera amb una inscripció: No al pla director de l'Empordà. Quan vaig aconseguir recuperar-me d'aquella demoniaca visió i vaig baixar la mirada buscant aquelles cames inacabables, tot just vaig poder veure com giraven la cantonada. Ja no la vaig veure mai més. Fills de la grandíssima puta. He fet unes investigacions: en Benejam i la seva troupe de merda, Maulets i demés porqueria.

Des d'aquell dia m'he proposat acabar amb aquests desgraciats. No m'importa el temps que trigui. Esperaré pacientment el meu moment. I quan arribi, que no pateixin. No em veuran venir.

Seré com en Batman.

.

Ruffus Moriarty II

CHIKICHIKI 16

Diumenge al matí a Cassà. Toquen les 10. Em llevo, pago i acomiado a les tres putes que han passat la nit amb mi, i em dutxo. Surto de casa. Una mica de missa per rentar l’esperit d’immundícies i mals pensaments; un passeig amb en Iulius, el meu gos barreja de doberman i rottweiler; i per últim el vermut a Cal Cisco, on em poso al dia de la premsa del país, alhora que controlo impotent des de la tele del bar, com el fill de puta d’en Hamilton va guanyant el GP de Mònaco. Veig a La Vanguardia, i sense gaire sorpresa, que l’energumen d’en Chiquilicuatre ha quedat 16è classificat al Festival d’Eurovisió. Entra al bar en Paco Tortosa, un camioner de Sant Feliu de Guíxols, a buscar tabac. Bisonte. Els que el coneixem des de l’infantesa li diem Olmos, per la seva semblança amb l’actor Edward James Olmos. L’home no està per romanços. Té un carregament urgent de patates de Santa Coloma que ha de portar fins a Montpellier. En aquell moment en Cisco parla amb en Pitu, el fill del mossèn, sobre el fenomen Chiquilicuatre, i la seva autoria sorgida d’una suposada ment pensant de l’Empordà. L’Olmos s’acosta a la barra i demana un Knockando doble sense gel, tot afegint un lapidari “¡Me cago en el Chiquilicuatre y en su puta madre!”. En aquell precís moment, el mòbil d’en Pitu sona amb la sintonia del Chikichiki. L’Olmos el mira indignat i sentencia:

“¡Vaya país de subnormales de mierda! Gente como tú, sois la basura que hacéis que toda Europa siga creyendo que bajo los Pirineos, sólo hay toros, flamenco y fiesta cañí. ¡Mierda africana de la que reírse antes de exterminar! Sí, muy bonito, el chikichiki mola mogollón... Yo, si hubiera hecho algo así, no lo diría muy alto... O como mínimo recogería la pasta y me iría a Chernobil una temporada... Hizo menos daño y más gracia el Dioni.”

L’Olmos es veu el whisky d’un sol glop i surt del bar. Res a dir. Montpellier està massa lluny els diumenges.

Josep Marià Sayol i Gutiérrez

El projecte de president que té aquesta cosa anomenada ESPANYA, hauria de impulsar la creació d'una llista pública amb els noms de tots aquells que han tingut alguna cosa a veure amb la creació del CHIKICHIKI, sense oblidar els que el van votar i recolçar, i deportar-los a tots sota les runes de Byanmar.

Martí Gironell: el bordegàs de Besalú

En Martí Gironell és imbècil. Acabaria l'article aquí, perquè poca cosa més hi ha per a dir. Aquesta és una afirmació, d'altra banda, poc discutible. Tothom ho sap, i per tant tampoc calen molts arguments per sostenir una asseveració d'aquest tipus. Un exemple: Aquest individu vol fer creure a tothom que és més llest que els altres quan cada matí, just abans dels Matins a TV3, surt per donar el trànsit començant la seva intervenció amb aquestes apocal·líptiques paraules: "Són tres quarts passats de vuit, fem un cop d'ull al trànsit bla bla bla... "
Cada dia diu el mateix. Feu la prova. Bé.

Punt número 1:TOTHOM sap que són tres quarts passats de vuit, bàsicament perquè SEMPRE hi ha un rellotge a la part inferior dreta de la pantalla on surt l'hora.

Punt número 2: A veure si teniu collons de trobar alguna diferència entre aquestes dues imatges:

PD: Vaja merda de llibre El Pont dels jueus.

Ruffus Moriarty II

El rector de Vallfogona

Si ho sabia monsenyor Vicent Garcia i Torres, més conegut a les nostres contrades com el Rector de Vallfogona, de com eren els figuerencs! Gent oberta i acollidora d'aparença però, a l'hora de la veritat, autocomplaent, estràbica i seca com la tramuntana.

Com diu a les seves memòries Josep H. Folchi, el verdader historiador de Figueres i no pas l'impostor que signa amb aquest títol les seves cròniques de pa sucat amb oli: el Rector de Vallfogona podria haver estat el Rector de Vilatenim. Es creu que el poeta Vicent Garcia i Torres va decidir establir-se a la parròquia de Santa Maria de Vallfogona de Riucorb, a la Segarra, per respirar l'aire pur de la Pica d'Estats de més a prop i poder així escriure embaladit les seves famoses faules escatològiques. Però no va anar pas així a la cosa, perquè la única aroma de muntanya que el nostre hòmen va flairar allà dalt va ser la fetor de la merda de les ovelles i les truges que hi pasturaven.

El poeta Garcia tot d'un primer va decidir establir-se a l'Empordà, i més en concret a Figueres, la seva capital, per poder rebre el candor de la plana riallera. Però un cop va posar un peu a aquella magnificada ciutat, uns vilatans van estar a punt d'amputar-li d'un cop de falç. El van titllar d'heteròclit i d'insuls, i li van dir que ja es podia ficar la seva poesia al cul, que allà manaven els botiguers i la lírica no servia per vendre espardenyes.

Heus aquí el moll de l'os!

El Rector de Vallfogona va morir el segle 17, però a Figueres, hi continuen vivint els mateixos dròpols: uns comerciants que es creuen el melic del món, que tanquen els dilluns i que no volen veure que la gent s'estima més anar-se'n fora que no pas comprar a les seves botigues de merda; uns figuerencs estèrils i abduits, que només es queixen per collonades i que no volen veure que l'alcalde i els botiguers fan torns per donar-los pel cul; i una nissaga familiar de burgesos que alimenta les seves arques gràcies a la desídia de tota una ciutat mentre el patriarca sodomitza a l'alcalde sense turnar-se amb ningú. I el pitjor de tot és que, mentre para el cul, l'alcalde somriu.

Ruffus Moriarty II

FIGERAS, SIUDÁ DER CAOS

Una mierda, ques lo que más se parese aora a Figeras.

Primero de tó quiero agradeser a mi primo José Marià, la sesión deste espasio paser una crítica constructiva al artual estao en el que sencuentra la siudá de Figeras. Y tengo que desir que desde mi llegá a la citi hase ya dose años, despué de salir del trullo por aber rajao a unos cuantos jipis ajqerosos que me caían mal, no he visto un caos tan chungo comol que ay aora. Basta con darse un rulillo pol sentro pacabar asta los cojone. Toas las calles cortás, obras astan la polla, ruío, musinipales de mierda por tos laos… Lo jodío ej que los siudadanos de a pie, y los que van en buga tanbién, no podemos ni mandar a tomá pol culo al arcarde, el curpable de tol tinglao, porque no tenemos mu claro si ensima le va a gustar…

Juan Heredia
(cosí de Josep Marià Sayol i Gutiérrez)

Unos jipis ajquerosos.

Desfibrilador neuronal

Sempre m'he preguntat perquè a hores d'ara la nostra mare natura o algun home ben assenyat no ha inventat encara un desfibrilador neuronal. L'altre dia, aquest pensament va agafar més dimensió quan vaig arribar a casa, després de 12 hores ajudant al meu cosí Jofre, que és encofrador, a muntar un búnquer anti plagues nuclears a Vilafant.

Encara amb el tors untat d'oli de cremar, vaig deixar per més endavant la dutxa d'aigua freda dels dijous i vaig prèmer el primer botó que vaig trobar del mando del meu televisor. Si Sócrates hagués vist la imatge que jo vaig veure, sense previ avís, mai haguès pronunciat alló de "L'home no existeix. Només existeix l'intel·lecte." Doncs em temo que no, ni una cosa ni l'altra.

Vaig topar-me amb un informatiu local on parlaven de la bogeria aquella del pórtland que la família pronazi Mateu va llençar a Roses fa 40 anys, com aquell qui llança peles de cacahuet, per fer els canals de Santa Margarida. És alló que va servir perquè els putos alemanys i els gavatxos ens envaíssin sense contemplacions barallant-se per aconseguir un puto amarre a la Costa Brava mentre Franco reprimia i sodomitzava mig país fent rics a quatre aprenents de burgesos.

Bé, el que em va sobtar, no va ser la patètica imatge d'aquells estrangers jubilats de merda queixant-se com truges ferides perquè l'estat els vol retallar part de les seves propietats, no. El que em va tocar els ous va ser aquell paleto mancat de cervell que apareixia com a advocat d'alguns d'aquells éssers: Un tal Bech de Careda, una mena de secall odiós , segurament de mal llinatge que, sense treure's la merda d'ulleres de sol que portava encastades a la cara, proferia 4 paraules que devia pensar que tenien sentit. A aquesta gent se l'hauria d'erradicar de la faç de la terra. Hi ha el perill de que procreïn.

Ruffus Moriarty II

OEEE, VETE ARAGONÉS

He leído por ahí que se está buscando una canción del palo "a por ellos, oeeeee..." para unificar a la selección de caras a la Eurocopa. Dado que en este país centroafricano en el que vivimos, se considera compositor al subhomínido capaz de crear rimas complejas del palo "olla-polla" o similares, tales como "El chikichiki mola mogollón, Lo bailan en la China y tambien en Alcorcón" o como estas otras "Baila el chikichiki baila el chikichiki, Lo bailan los jevis y también los friquis", me he permitido el lujo de componer una canción para La Roja en su nueva andadura hacia el fracaso. Y dice así:

OEEE, VETE ARAGONÉS
(con la melodía de Go West, la canción de los soplanucas de Pet Shop Boys)

Oeee, vete Aragonés, Oeee vete Aragonés
Oeee, vete Aragonés, Ooooeeeee vete Aragonéeeeees...

¡Jodeeer! (coros) Mira que eres feo,
¡No veas! (coros) Con esa carapeo,
¡Y encima! (coros) No tienes ni idea,
¡De fútbol! (coros) o Balonboleaaaaa...

Oeee, vete Aragonés, Oeee vete Aragonés
Oeee, vete Aragonés, Ooooeeeee vete Aragonéeeeees...

¡Capullo! (coros) Esta vez ni a cuartos,
¡Y ahora! (coros) ¿Quién paga los platos?
¡¿Raúl?! (coros) No está por aquí...
¡¿Entonces?! (coros) Te vamos a crujiiiir...

Oeee, vete Aragonés, Oeee vete Aragonés
Oeee, vete Aragonés, Ooooeeeee vete Aragonéeeeees...

¡Tirando! (coros), ya estás pa’ tu pueblo,
¡O Nacho! (coros), te la mete dentro,
¡Y ahora! (coros), prepárate Villar,
¡Lo juro! (coros), te haremos gritaaaar,

¡¡¡¡Everybody…!!!!

Oeee, vete Aragonés, Oeee vete Aragonés
Oeee, vete Aragonés, Ooooeeeee vete Aragonéeeeees...

Josep Marià Sayol i Gutiérrez

Con Aragonés, la decepción volverá a nuestros rostros. ¡Menos mal que somos españoles, y tenemos el Chikichiki!

PERSEGUIDO... o com netejar la societat

La setmana passada vaig agafar un virus d’aquests que corren per la província. Febre, mocs i uns quants vòmits. Massa cardat per llegir o escriure un best-seller Però no tant com per revisar alguna joia del cine modern. Allà, a la meva videoteca, entre Cobra i Desaparecido en combate, el meu bon amic Arnold Schwarzenegger em saludava efusiu. Recordo amb entusiasme aquell 23 de febrer de 1987, quan el vaig acompanyar cofoi a l’estrena de Perseguido. I vaig quedar enlluernat per la força narrativa del film, l’estètica entre futurista i post-apocalíptica, el discurs visionari i destructiu que en aquell moment donava de la televisió, i sobretot per la contundència del paquet de l’Arnie enfundat en malles grogues. Vista avui, agafa una dimensió molt més clarificadora i social. No puc parar d’imaginar-me un reality com dèu mana, el “The Running-Man”, a on posar tota la merda de la nostra societat per eliminar-la, i alhora oferir una alternativa catòdica prou decent i entretinguda; amb violència, sang, humiliacions, insults i dolor, molt de dolor. I veig desfilant-hi no només a assassins i terroristes sinó també i sobretot a polítics, artistes de merda, mossos d’esquadra, presentadors gai de televisió, tots els fills de puta que viuen dels programes del cor, els subnormals que els veuen, Andreu Buenafuente i els seus guionistes, Isabel Coixet...

Josep Marià Sayol i Gutiérrez

Moment memorable de Perseguido, amb l'entranyable Killian fent-li la guitza al nostre fibrat heroi.

BUENAFUENTE I. Bona Merda

D'un temps a aquesta part, el meu concepte de Buenafuente ha canviat considerablement. Els seus acudits i les seves gracietes de merda no em fan ni punyetera gràcia. Em recorden a la darrera etapa de Martes y Trece, que no trobaven el punt. Tot i això, el duet humorístic per antonomàsia (amb perdó de Tip i Coll) mai es va humiliar, i en defensa del seu bon nom, i de les moltíssimes bones estones que em van fer passar, s'ha de reconèixer que van veure el final a temps, i es van retirar com uns campions, amb el cap ben alt. Amb dignitat. Precisament lo que fa temps que aquest filisteu reusenc ha perdut. I es que els diners transformen a qualsevol. Ja ho deia el meu avi; "tothom pot arribar ser una bona puta, només has de parar la mà i espatarrar les cames" (sic).

Josep Marià Sayol i Gutiérrez

Chiquilicuatre, la darrera defecació de la sobrevalorada factoria BNF

ARAGONÉS. El gilipollas de Hortaleza

Hace unos días vino a visitarme mi buen amigo Julio Muñiz, “El Chispas”. Aunque hablamos regularmente por teléfono, no había vuelto a verle desde que coincidiéramos en París, en julio del 98, cuando tuvimos aquella trifulca con unos cuantos maricones gabachos. Por aquel entonces yo cubría el mundial de Francia para la CBS, y él regentaba el “Con dos Cojones” un pequeño garito de comida andaluza frente a los Campos Elíseos. Recuerdo que estábamos tomándonos un sol y sombra en su terraza cuando un grupo de franchutes de mierda que pasaban frente a nosotros, empezaron a increparnos con insultos inaguantables del tipo “¡Allez la France!”. Como si de un acto reflejo se tratase el Juli se levantó, y en un único movimiento sacó de su bolsillo a Rubina, su mariposa, la abrió mostrando todo su esplendor, y la volvió a cerrar para meterla de nuevo en el bolsillo. Cuando me di cuenta, una oreja ensangrentada yacía huérfana en el suelo, mientras su desdichado propietario marchaba cagando leches hacia Notre Damme, para dar gracias a Dios por no haber perdido otra cosa. Lo cierto es que el Juli siempre ha sido muy futbolero, y su desmesurada pasión le ha dado algún que otro dolor de cabeza. Últimamente no para de cagarse en El gilipollas de Hortaleza, como le llama. No entiende como un desgraciado de mierda que no ha ganado ni un puto título importante en los últimos veinte años, pueda estar dirigiendo los destinos de La Roja", y peor aún, se permita el lujo de ir preguntando con prepotencia “¿Qué ha ganado Raúl?”, para que lo tenga que convocar. "¡Claro, más ha ganado Villa, o Güiza!", me contesta el Juli encabritado. Lo que sí sabe es lo que ha ganado él, me cuenta; que más de media España quiera, por primera vez, que la selección ni la rasque en la próxima Eurocopa. Los nacionalistas están encantados, aunque con la cara de paleto que tiene éste, igual se cree que son los ultras de la selección… ¡Manda güevos!

Josep Marià Sayol i Gutiérrez

La prueba fehaciente de que L. Aragonés no merece el apodo que ostenta. O eso, o habría que ver como están los de Hortaleza.

MUSEU DE L'EMPORDÀ I. Artistes de merda

Allà pels vuitanta, en una ocasió que em trobava disfrutant d’un xuletó genuïnament texà a la barbacoa que el meu bon amic Jonh Hillground donava al seu meravellós ranxo de Nacodgoches, a dues hores d’Austin, per celebrar l’oficialitat del comprimís del seu fill gran Micky Joe Hillground amb Guadalupe Tejada, la filla del Gobernador, Ignacio Tejada, vaig ser testimoni d’un linxament en tota regla. I dic “en tota regla” per què el jutge Frank Loomis, un aferrissat pacifista i enèrgic defensor dels drets humans, que també rondava convidat al tiberi, va ser dels qui més va repartir. Es veu que un energumen amb unes enormes ulleres de pasta negra que semblaven lupes (eren els vuitanta!), que estava per allà i que es feia passar per artista local, havia regalat als nuvis un enorme mural pintat tot ell de color marró, i replet d’incrustacions grumoses similars a les de les tifes. El llam d’hòsties que li van caure a sobre va ser escandalós. Tres hores més tard, quan la cosa tornava a la normalitat, el bo d’en John se’m va acostar i em va dir que el disculpés per aquella mostra d’exacerbació texana, però que allà, als artistes de merda, era tradició tractar-los així, per “re-orientar-los”. Fa pocs dies vaig anar a visitar el meu cosí Juan, a Figueres, i em va venir al cap aquesta entranyable anècdota quan, per fer temps abans del vermut, vam entrar a fer una visita al Museu de l’Empordà. Sincerament, crec que per aquestes contrades… bueno, més aviat al país sencer, li cardes una patada a una pedra i surten a sota quaranta artistes de merda. Faria falta una mica de seny texà per “re-orientar-los”. Al noi del casori no li va anar tan malament. Li van quedar unes miques de seqüeles, sí, però va trobar el seu camí en el món de l’astrofísica. Stephen Hawkings, es deia…

Josep Marià Sayol i Gutiérrez

Stephen Hawkings té un passat artístic que coneixen bé a Texas...